Tulikko
Tulikko, dissenyat per Nicolás Melet i Jérôme Soleil i editat per Studio H, és un joc de col·locació de llosetes que m'ha sorprès més del que esperava. Quan vaig veure les primeres imatges vaig pensar que em trobaria davant d'un familiar agradable, amb una producció molt cuidada i una proposta lleugera. Després de diverses partides, però, m'he trobat amb un joc força més exigent i interessant del que aparentava a primera vista.
Amb boscos màgics, esperits animals i aurores boreals, Tulikko és d'aquells jocs que entren primer pels ulls. Les il·lustracions tenen molta personalitat, els components estan molt cuidats i el seu peculiar tauler central és un d'aquells elements que desperten curiositat només de veure'l desplegat sobre la taula.
Però darrere d'aquesta aparença amable s'amaga una proposta més exigent del que podria semblar. Amb només dotze torns per partida, cada decisió té un pes considerable i qualsevol col·locació pot acabar condicionant bona part del que vindrà després. Més d'una vegada em vaig trobar perseguint un objectiu concret i descobrint pocs torns després que el tauler central m'obligava a replantejar completament el pla inicial.
Aquesta és precisament la gràcia de Tulikko. Un joc que aconsegueix generar decisions interessants amb molt poques regles i que converteix l'adaptació constant en el centre de tota l'experiència.
De què va?
A Tulikko ens posem en la pell d'antics esperits animals inspirats en les llegendes i el folklore del nord d'Europa. Des dels nostres boscos màgics explorarem territoris desconeguts, descobrirem nous indrets de la natura i intentarem aprofitar el poder de les aurores boreals per expandir la nostra influència sobre aquestes terres salvatges.
Cada jugador desenvolupa el seu propi paisatge a partir de diferents tipus de bosc, donant forma a un mapa únic que evolucionarà torn rere torn. A mesura que aquest entorn creix, podrem atraure animals, crear rius i establir connexions entre les diferents zones del nostre territori, buscant sempre la manera més eficient d'aprofitar l'espai disponible.
A mesura que el nostre territori creix, també anirem descobrint noves oportunitats per obtenir l'ajuda dels esperits del bosc i aprofitar la força de les aurores boreals. Aquestes ens permetran potenciar determinades accions i adaptar-nos millor als reptes que planteja cada partida.
Tot plegat gira al voltant de la construcció d'un paisatge cada vegada més ric i connectat, on cada decisió contribueix a modelar el nostre bosc i a apropar-nos als objectius de la partida. Una proposta que combina una ambientació molt atractiva amb un desenvolupament sorprenentment calculador.
Com es juga?
La mecànica principal de Tulikko gira al voltant del seu element més distintiu: un tauler central compartit que funciona com un peculiar dispensador de llosetes.
Cada jugador disposa d'una pila personal de llosetes de bosc. Durant el seu torn, en revelarà una i la farà lliscar per un dels quatre costats del tauler central. Aquesta acció desplaça les peces que hi ha al seu interior i provoca que una altra lloseta surti expulsada pel costat oposat. I aquí és on apareix la primera gran particularitat del joc: la lloseta que introduïm no és la que acabarem utilitzant. El que realment ens interessa és la peça que fem sortir.
Aquesta lloseta s'haurà de col·locar al nostre tauler personal, una quadrícula de vint espais que anirem omplint al llarg de la partida. Però no podrem situar-la on vulguem. Cada costat del tauler central està associat a un símbol concret, i la peça obtinguda només es podrà col·locar en una casella que mostri aquest mateix símbol.
Sobre el paper sembla una limitació menor, però després de pocs torns t'adones que és una de les decisions més importants de tot el joc. Més d'una vegada et trobaràs davant d'una decisió incòmoda: agafar la lloseta que necessites o intentar ocupar aquell espai del tauler que fa dos torns que tens reservat. A mesura que els espais disponibles es redueixen, aquesta limitació es torna cada vegada més exigent i obliga a replantejar constantment els plans inicials.
Un cop col·locada la lloseta, comprovarem les connexions que ha creat amb les peces adjacents. Si dos boscos del mateix color entren en contacte, podrem col·locar una fitxa d'animal. Si els colors són diferents, hi col·locarem una fitxa de riu. Com menys fitxes et quedin davant teu, més a prop estaràs de la victòria, de manera que cada connexió acaba tenint més importància del que sembla en un primer moment.
Per acabar de complicar les coses, la partida també proposa diferents objectius que ens animen a construir el bosc d'una determinada manera. El problema és que no sempre coincideixen amb el que ens interessa fer en aquell moment. Completar-los ens permet col·locar fitxes addicionals i accelerar el nostre progrés.
També entren en joc les fitxes d'aurora, que s'obtenen desenvolupant agrupacions específiques de colors dins del bosc. Aquestes proporcionen habilitats especials d'un sol ús capaces de modificar algunes de les restriccions habituals del joc i oferir petites avantatges en moments clau de la partida.
Tot plegat es desenvolupa en només dotze torns. Sobre el paper sembla suficient, però les primeres partides em van deixar una sensació recurrent: quan començava a veure clar cap on volia portar el meu bosc, la partida ja s'estava acaban. El temps passa sorprenentment ràpid i és habitual arribar als últims torns amb la sensació que encara queden massa coses per fer. Aquesta pressió constant és una de les claus de Tulikko i converteix cada decisió en un exercici d'eficiència i optimització.
Sensacions en partida
El que més m'ha agradat de Tulikko és la manera com converteix les limitacions en el centre de tota l'experiència. Des del primer torn tens objectius, patrons, colors i connexions que voldries construir, però el joc rarament et permet executar exactament el pla que tens al cap.
El tauler central condiciona constantment les opcions disponibles i obliga a replantejar prioritats torn rere torn. Sovint començaràs buscant una lloseta concreta per completar un objectiu i acabaràs aprofitant una oportunitat completament diferent perquè és la millor jugada que tens al teu abast. Aquesta necessitat d'adaptació és, probablement, l'element que millor defineix el joc.
El més interessant és que aquesta sensació no prové de regles complexes ni de situacions difícils d'interpretar. De fet, després de dos o tres torns ja tenia clar què havia de fer. El problema era fer-ho bé. Tot el contrari, les mecàniques són extraordinàriament senzilles i després d'un parell de rondes qualsevol jugador entén perfectament què ha de fer. La dificultat apareix quan intentes optimitzar cada decisió i descobreixes que gairebé totes les col·locacions tenen conseqüències a mitjà termini.
Una cosa que m'ha funcionat especialment bé és que el joc sempre sembla donar-te més coses de les que pots assumir. Els objectius públics, les fitxes d'aurora i les connexions entre llosetes ofereixen diferents camins per avançar, però el límit de dotze torns impedeix perseguir-los tots. Constantment tens la sensació que hi ha més oportunitats de les que realment pots aprofitar, i això obliga a prioritzar i prendre decisions difícils durant tota la partida.
Una altra de les seves virtuts és el ritme. Les partides són ràpides, pràcticament no tenen temps morts i les decisions acostumen a ser prou interessants per mantenir-te implicat fins i tot quan no és el teu torn. A més, la curta durada juga molt al seu favor: en més d'una partida la conversa després de recollir ha estat menys de cinc minuts abans que algú proposés jugar-ne una altra.
Pel que fa a la interacció, aquesta és principalment indirecta, però té més pes del que podria semblar. Cada moviment modifica l'estat del tauler central i pot alterar completament les opcions que esperaven trobar els altres jugadors. No és un joc especialment agressiu ni de confrontació directa, però sí que recompensa estar atent al que necessiten els rivals i anticipar alguns dels seus moviments.
Si hagués de posar-li alguna pega, diria que la temàtica té molta més presència visual que mecànica. Les il·lustracions, els components i l'ambientació són excel·lents, però durant la partida les sensacions estan molt més a prop d'un trencaclosques abstracte que no pas d'una experiència especialment temàtica. En el meu cas no ha estat un problema, perquè les mecàniques funcionen molt bé per si soles, però és un aspecte que convé tenir en compte.
Com més partides hi he jugat, més he apreciat la manera com Tulikko et força a treballar amb el que tens i no amb el que voldries tenir. Pot semblar una diferència petita, però és precisament aquesta idea la que fa que cada partida acabi sent lleugerament diferent de l'anterior.
El millor i el pitjor
✔️ El millor
- Un sistema central amb molta personalitat: El tauler lliscant no és només un element vistós. És una mecànica original que condiciona totes les decisions de la partida i dona al joc una identitat molt diferenciada.
- Converteix les restriccions en oportunitats: La gràcia de Tulikko és que rarament et deixa executar el teu pla ideal. Haver d'adaptar-se constantment és precisament el que fa que cada torn sigui interessant.
- Més profund del que aparenta: Les regles s'expliquen en pocs minuts, però el joc ofereix prou decisions perquè continuïs descobrint noves maneres d'optimitzar cada partida.
- Ràpid i amb ganes de revenja: Les partides duren poc, pràcticament no tenen temps morts i és molt fàcil encadenar-ne una altra immediatament després d'acabar.
- Una producció excel·lent: Les il·lustracions, els components i especialment el tauler central aconsegueixen que sigui un joc molt atractiu sobre la taula.
❌ El pitjor
- La temàtica queda principalment en l'apartat visual: L'ambientació és preciosa, però les sensacions durant la partida són molt més abstractes del que la presentació podria fer pensar.
- Pot resultar massa contingut per a alguns jugadors experts: Tot i les bones decisions que ofereix, continua sent una experiència lleugera i relativament concentrada.
- Alguns objectius poden generar sensació de cursa: En determinats moments sembla més important arribar abans que els altres a una recompensa concreta que no pas desenvolupar el propi bosc.
- Admet millor l'adaptació que la planificació: Els jugadors que gaudeixen construint estratègies molt definides des del primer torn poden trobar frustrant haver de modificar constantment els seus plans.
Valoració final
Després de diverses partides, crec que el que més m'ha convençut de Tulikko és la seva capacitat per generar decisions interessants amb molt poques regles. És un joc que s'explica ràpid, que no intimida gairebé ningú quan arriba a taula i que, tot i això, aconsegueix plantejar més dilemes dels que podria semblar a primera vista.
Bona part d'aquest mèrit recau en el seu sistema central de llosetes. És una mecànica fàcil d'entendre però amb moltes implicacions, perquè condiciona constantment les opcions disponibles i t'obliga a treballar amb allò que el joc et posa al davant. Més d'una vegada vaig acabar fent una jugada completament diferent de la que havia imaginat només un parell de torns abans..
Una altra cosa que he apreciat és que el joc no intenta complicar-se més del necessari. Tot el que hi ha sobre la taula sembla tenir un propòsit clar. Els objectius, les fitxes d'aurora, les connexions entre boscos i el sistema de selecció de llosetes encaixen de manera natural i en cap moment vaig tenir la sensació que hi hagués mecàniques afegides simplement per fer el joc més gran o més complex.
Evidentment, no és un joc pensat per a tothom. La temàtica té més pes visual que mecànic, i els jugadors que busquin una experiència especialment profunda o una planificació estratègica a llarg termini probablement trobaran propostes més adequades als seus gustos. De la mateixa manera, aquells que prefereixin tenir un control absolut sobre els seus plans poden trobar frustrant haver de reaccionar constantment a les oportunitats que ofereix el tauler central.
Però dins del que pretén oferir, Tulikko funciona extraordinàriament bé. Funciona bé tant amb jugadors ocasionals com amb gent que acostuma a buscar una mica més de profunditat en les seves decisions. Un joc que destaca per la seva elegància mecànica i que aconsegueix aportar una idea pròpia dins d'un gènere tan explorat com el de la col·locació de llosetes.
No crec que Tulikko reinventi el gènere ni que busqui fer-ho. El que sí que fa és agafar una idea molt senzilla i explotar-la extraordinàriament bé. Si gaudeixes dels jocs que et fan adaptar els teus plans constantment i trobar la millor solució possible amb les eines que tens disponibles, aquí hi trobaràs una proposta molt recomanable..
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa la teva resposta