Civolución

 Civolución – Consoles gegants, mapes vius i un repte només apte per a estrategues

Quan desplegues Civolución per primera vegada, la sensació és doble: per una banda t’impressiona l’escenografia —taulers gegants, una consola personal que sembla un escriptori de comandament i un mapa modular que ocupa mig món—; per l’altra, et planteges si tot això no serà només espuma visual que amaga un joc massa pesat. La resposta, després de diverses partides, és clara: l’impacte visual és només l’entrada. Darrere hi ha un disseny dens, molt pensat i, si t’hi submergeixes, extremadament satisfactori.

Si t’agrada Stefan Feld, aquí trobaràs l’essència del seu ADN (gestió de daus, quadrícules, decisions constants) però portat a una escala més gran i amb més camins cap a la victòria. Si no el coneixes, prepara’t per un euro amb una corba d’aprenentatge pronunciada: el joc et demana temps per entendre com encaixen mòduls, daus, mapes i cartes, i també  l’aprenentatge per part dels jugadors —no és un “fàcil d’explicar i fàcil de jugar” la primera vegada.

Però aquesta “duressa” no és artificial: Civolución és un sandbox de civilització on cada elecció té conseqüències reals. Hi ha opcions per a tots els gustos —des de muntar-te una maquinària de cartes a la consola fins a especialitzar-te en l’exploració i la colonització del mapa— i la bellesa està en com aquestes vies xoquen i es retroalimenten. És un joc gran: demana espai, paciència i ganes d’entrar en un tauler que, literalment, et demanarà pensar en plural (quins passos faré aquesta era?) i en minúscul (quins daus gastaré ara?).

De què va? 

En termes temàtics, Civolución et posa en el paper d’una deïtat en pràctiques que ha d’obtenir la millor qualificació en un examen còsmic de “construcció de civilitzacions”. L’entitat supervisora és Agera, una IA que regula fases, favors i algunes proves puntuals. El marc és un continent modular i desconegut: hi haurà territoris rics en recursos, paratges amb efectes especials i espais per establir campaments, granges i assentaments.

L’objectiu és senzill en aparença: acumular més Punts d’Èxit (PE) que la resta al final de la quarta era. Però la manera d’arribar-hi pot ser molt diferent partida rere partida. Pots fer-ho:

• Dominant la consola personal i la quadrícula d’etapes (jugant cartes que formin un motor);
• Explorant i controlant territoris al mapa modular;
• Escalant pistes de progrés i atributs;
• Acumulant diamants/bonificacions i jugant bé els esdeveniments i llosetes.
  

El motor central combina selecció d’accions amb daus i col·locació/gestió de cartes. Cada jugador té sis daus inicials amb cares diferents i els usa per activar mòduls a la seva consola: cada mòdul demana una combinació concreta de dos valors per activar-se i realitzar la seva acció (migrar, produir, transportar, construir, investigar, etc.). Aquesta mecànica manté la sensació de “Castillos de Borgoña” —triar daus per accions— però ampliada: aquí tens més daus, més accions i més camins.

Hi ha també un component molt material del mapa: les fitxes de terreny es col·loquen aleatòriament i contenen fitxes de materials —algunes boca avall— que s’exploren durant la partida. Els paratges ocults (glaceres, volcans, roures místics...) aporten girs de dinàmica: alguns bonifiquen, altres penalitzen i altres canvien la planificació. La interacció entre jugadors acostuma a ser indirecta (lluita pels campaments, expulsar tribus, robar daus o reclamar recursos), però no manquen moments de tensió quan es lluita per un recurs escàs o per reclamar un espai clau del mapa.

Un element a destacar és la mitigació dels daus: el joc incorpora mecanismes d’“ideas”, “enfocament” i “planificació” que permeten modificar valors, substituir daus o usar marcadors que actuen com a daus. Això vol dir que, malgrat la presència de la sort, els jugadors disposen d’eines per contrarestar tirades dolentes i seguir executant plans. Però aquestes eines costen recursos o accions, així que l’ús requereix ponderació.

Finalment, la partida s’estructura en quatre eres, i cada era acaba amb una puntuació intermèdia (cada era té una categoria diferent a puntuar). Això obliga a encarar la partida de manera adaptativa: allò que et convé en una era pot no ser l’òptim a la següent. Aquestes puntuacions parcials, juntament amb la grandària i modularitat del tauler i la varietat de cartes i llosetes, asseguren molta rejugabilitat: cada partida plantejarà nous dilemes i oportunitats.

Preparació de la partida

Un dels moments més impactants de Civolución arriba abans que comenci la partida: el desplegament de components. Aquest no és un joc que treguis a taula improvisadament; demana espai, ordre i una taula gran (millor si és rectangular i amb marge per als jugadors).

Els taulers centrals

En primer lloc, es col·loquen els tres taulers de joc principals:

1. Tauler del continent: el mapa modular. Es munta col·locant llosetes hexagonals de terreny (planes, muntanyes, aiguamolls, deserts...) formant un continent. Moltes d’aquestes caselles contenen fitxes de recursos o paratges ocults que es revelaran amb l’exploració. La distribució de les llosetes és aleatòria, així que cada partida té una configuració diferent.
2. Tauler de progrés: on es controlen les pistes d’evolució (atributs com el coneixement, la població o la influència). Hi trobarem l'espai per les diferents llosetes que conté el joc i també hi ha un espai per als daus extra, que es poden desbloquejar.
3. Tauler de seqüència: regula el flux de les eres, mostra el favor d’Agera i serveix de marcador per a fases, esdeveniments i recompenses.
   

Les consoles individuals

Cada jugador rep una consola personal —i aquí és on el joc comença a brillar. Són taulers enormes de doble capa, amb múltiples seccions:

• A la dreta: els mòduls (migració, producció, caça, transport, construcció, etc.), cadascun amb fins a tres nivells de potència.
• A la part superior: la quadrícula d’etapes, on es col·locaran cartes i llosetes en files i columnes.
• A l’esquerra i a baix: reserves per als recursos, les cartes a la mà, els daus i els marcadors de mitigació (idees, enfocaments, planificació).

Aquestes consoles no són només decoratives; són el motor del joc, i tenir-les ben organitzades és imprescindible per no perdre’s.

Les tribus i recursos inicials

Cada jugador comença amb:

• Un petit grup de tribus ja col·locades al mapa. Aquestes tribus marquen el punt de partida per explorar, caçar o establir assentaments.
• Un conjunt bàsic de recursos (aliment, fusta, pedra...) que permeten jugar les primeres cartes o activar alguns mòduls.
• Sis daus personals, que seran les claus per activar els mòduls.

A més, es reparteixen algunes cartes inicials (de recerca i d’efecte) que introdueixen asimetria des del primer torn: no tots els jugadors parteixen de la mateixa estratègia potencial. Aquesta asimetria inicial, sumada a la varietat de configuracions del mapa, fa que poques partides se sentin iguals.

El ritual del muntatge

És just reconèixer-ho: el muntatge és llarg. Cal barrejar moltes piles de cartes, col·locar fitxes de recursos boca avall al mapa, organitzar les diferents llosetes, preparar les piles de paratges i assignar les consoles. Amb jugadors novells, fàcilment poden ser 25 minuts de setup abans de començar a jugar.

Però hi ha una bona notícia: la caixa ve amb organitzadors interns que ajuden molt a tenir-ho tot separat i a punt. A més, un cop tothom sap què va a cada lloc, el temps de muntatge baixa considerablement.

Primera impressió a taula

Un cop acabat, la taula queda espectacular. El continent modular crida l’atenció, les consoles semblen panells de comandament i el conjunt transmet que estàs a punt de viure una experiència èpica. És d’aquells jocs que, només per desplegar-los, ja et venen ganes de jugar.

Mecàniques i fases de joc

Una partida de Civolución dura quatre eres, i cada era té un ritme molt marcat gràcies al Tauler de Seqüència. Aquest tauler és com el rellotge de sorra del joc: regula quan arriben les cartes noves, els esdeveniments, les puntuacions parcials i els moments en què toca respirar i tornar a començar.

Cada era té vuit fases fixes, que es repeteixen amb variacions i que marquen el pols de la partida. Vegem-les amb calma:

1- Noves cartes

Al principi de cada era es revelen:

• Una carta d’esdeveniment: pot ser una benedicció (per exemple, que totes les tribus rebin menjar extra) o una maledicció (un volcà que fa malbé una regió). El factor sorpresa aquí fa que hagis de tenir un pla B: no sempre pots controlar-ho tot.
• Cinc cartes de recerca (una per tipus: invenció, mutació, inspiració, construcció i assoliment). Aquestes cartes s’afegeixen a la fila comuna i es poden aconseguir durant l’era.

Aquest moment és clau perquè marca què valdrà la pena durant l’era. Si surten cartes molt potents de mutació, potser et convé orientar els teus daus i recursos en aquella direcció.

2- Nous objectius

Cada jugador escull una lloseta d’objectiu d’entre les disponibles. Els objectius donen punts extra si els aconsegueixes abans que acabi l’era o al final de la partida.

Exemple: tenir tres assentaments actius, o haver millorat un cert nombre de mòduls. Això afegeix una pressió addicional, perquè no només mires el teu motor, sinó també què et podria donar un extra al recompte.

3- Troballa addicional

Cada jugador rep un recurs extra en funció d’on té les seves tribus. És un petit “ajut” que recorda que ocupar el mapa és rellevant: no només per al control territorial, sinó també per mantenir el flux de recursos.

4- Accions principals

Aquest és el nucli absolut del joc. Durant el teu torn, només pots fer dues coses:

• Activar un mòdul: per fer-ho necessites dos daus concrets que coincideixin amb la combinació que demana el mòdul. Un cop jugats, actives l’acció: moure tribus, produir recursos, explorar nous territoris, transportar aliments, caçar, construir assentaments, millorar mòduls… Les opcions són moltes i la tria no és mai fàcil.
• Fer un reinici: si ja no tens daus útils (o no vols gastar més recursos en mitigar tirades), pots reiniciar. Això implica recuperar tots els daus, activar algunes cartes de la teva quadrícula i avançar el marcador de fase. El reinici és un recurs estratègic: no només et permet refrescar opcions, sinó que marca el ritme global. Quan un jugador reinicia diverses vegades, accelera el final de l’era i obliga els altres a espavilar.

5- Paratges

Un cop s’han activat certs territoris, es revelen els paratges ocults. Aquí hi ha de tot:

• Glaceres que bloquegen regions i obliguen a redistribuir tribus.
• Volcans que destrueixen granges o assentaments.
• Arbres místics que regalen punts o recursos.

Aquest element afegeix un toc d’aventura i incertesa. Pot ser un regal o una bufetada, i la gestió d’aquestes sorpreses és un dels encants del joc.

6- Alimentació

Un dels moments més tensos de cada era. Totes les teves tribus necessiten menjar. Si no tens prou recursos, s’afebleixen o directament desapareixen del mapa.

És una mecànica que recorda a Stone Age o a Caverna: pots tenir un motor espectacular, però si no dones menjar, s’ensorra. Això obliga a no oblidar-se mai de la base de tot: l’alimentació.

7- Esdeveniment i puntuació parcial

Ara sí, entra en joc la carta d’esdeveniment revelada al principi de l’era. A més, es puntua una categoria concreta:

• Una era pot donar punts per estàtues construïdes.
• Una altra per cartes jugades a la quadrícula.
• Una altra per tribus i territoris controlats.

Aquestes puntuacions parcials són molt intel·ligents: et forcen a pivotar estratègies i no quedar-te encallat. No pots dir “jugo només a cartes i ja està”, perquè potser en una era això et deixa darrere.

8- Ingressos i preparació

Finalment, cada jugador cobra ingressos dels seus assentaments i granges, puntua els diamants desbloquejats i prepara la consola per a la nova era.

Aquest pas tanca el cicle i et dona la sensació de “respirar” abans de començar una altra era plena de decisions.

El flux d’una era en conjunt

El més bonic és que, malgrat tenir tantes fases, tot flueix amb naturalitat. Els torns són ràpids (només actives un mòdul o reinicies), i això fa que la partida avanci a bon ritme… sempre que els jugadors no caiguin en excés d’anàlisi-paràlisi.

Cada era et deixa amb la sensació que estàs avançant en la construcció d’una civilització: explores territori, millores mòduls, construeixes edificis i cartes, i veus com la teva consola es va omplint d’opcions i sinergies.

Puntuació final

A Civolución, acabar la quarta era no vol dir acabar el joc: és només el moment de passar comptes. I aquí és on es veu si la teva civilització ha estat capaç de resistir el pas del temps, créixer i prosperar enmig d’un univers canviant. El recompte final és llarg, variat i, sobretot, implacable: cada decisió presa al llarg de la partida acaba trobant-hi el seu reflex.

El primer que es puntua són els tracks de progrés. Són el termòmetre del desenvolupament cultural, tecnològic i espiritual de cada civilització. Escalar-los pot semblar una feina lenta, però al final reporten una allau de punts. Un sol esglaó de diferència entre tu i els rivals pot traduir-se en deu o quinze punts que s’escapen.

Després mirem el mapa, el continent que hem anat explorant i colonitzant. Cada tribu en campaments ben situats és un recordatori visible de l’esforç per sobreviure. I quan mires enrere i veus un tauler ple de tribus, granges i assentaments, t’adones que realment has fet créixer una civilització en aquell territori.

Però la gran sorpresa per a molts jugadors són els diamants amagats a la consola personal. A mesura que has anat completant files i columnes de recursos, menjar i monedes, has desbloquejat aquests petits tresors. No són només punts: són la prova que has sabut gestionar la teva economia amb eficàcia i constància. Hi ha fins a 43 diamants possibles, encara que ningú arriba a tots. Però cada diamant aconseguit al llarg de la partida brilla amb força en aquest recompte final.

Arriba llavors el moment d’aixecar la vista cap a la quadrícula d’etapes. Aquest espai, que al principi semblava buit i misteriós, ara està ple de cartes i llosetes que has anat col·locant amb suor i sacrifici. Cada fila i cada columna suma, i com més amunt has gosat pujar, més gran és la recompensa. Aquí és on es veu si has sabut construir un motor de civilització real, o si t’has quedat curt a mitja partida.

No ens oblidem dels assentaments i les estàtues. Els primers són símbol de prosperitat permanent: aporten punts al final i mostren que la teva civilització s’ha establert amb solidesa. Les estàtues, en canvi, són com focs d’artifici: han brillat cada era i et poden haver donat un avantatge momentani, però al final també poden acabar decantant la balança si has guanyat el favor d’Agera.

I finalment hi ha els punts acumulats durant la partida. Aquells que potser semblaven anecdòtics —per descobrir un paratge, per expulsar una tribu rival o per aconseguir un objectiu puntual— de sobte prenen un pes inesperat. Són les petites victòries que, sumades, poden decidir qui s’endú el triomf.

Quan el recompte acaba, sovint la taula esclata amb sorpreses. Aquell jugador que semblava discret durant la partida pot haver estat construint a la seva consola un motor imparable que li dona 40 punts de cop. O aquell que anava al davant pot veure’s superat per un rival que ha explotat millor els diamants o les cartes d’etapa.

La sensació és clara: a Civolución, cap estratègia és en va, i el final reflecteix fidelment la riquesa i la complexitat del joc.

El millor i el pitjor

✔ El millor

• Una profunditat estratègica apabullant: Civolución és probablement el Feld més ambiciós i profund. Aquí tens un autèntic sandbox de civilització: hi ha més de 20 accions diferents, quatre eres amb puntuacions canviants i múltiples maneres d’obtenir punts. Pots guanyar jugant moltes cartes, explorant i dominant territoris, construint assentaments i estàtues, escalant tracks de progrés o una combinació de tot plegat. La gràcia és que no hi ha una única via “forta”: les partides canvien segons els paratges, els objectius disponibles i les cartes que apareixen.
  
  
  
• Les consoles: un motor espectacular: Un dels grans encerts són les consoles personals. Són molt més que un tauler bonic: estructuren el joc, t’ajuden a organitzar la informació i et permeten crear un motor personalitzat. La sensació de veure com la teva quadrícula de cartes va creixent, com millores mòduls i com tot encaixa és tremendament satisfactòria. És una evolució natural de mecàniques que ja hem vist a Feld, però aquí portades al màxim.
• Mapa viu i modular: L’altre gran punt fort és el continent modular. Cada partida el mapa es construeix de manera diferent, i els paratges ocults garanteixen que hi haurà sorpreses. Un volcà que destrueix la teva granja, una glacera que bloqueja el pas, un arbre místic que et regala punts… Aquests elements aporten narrativa i converteixen cada partida en única.
• Mitigació intel·ligent dels daus: Tot i que la base del joc és llençar daus, mai tens la sensació de dependre només de la sort. Les opcions de planificació, enfocament i idees et permeten modificar o substituir tirades, encara que amb cost. Això crea un equilibri molt atractiu: hi ha incertesa, però sempre amb la possibilitat de controlar-la si t’ho treballes.
• Producció cuidada fins al detall: És d’aquells jocs que ja impressionen a la caixa. Els taulers són dobles, els organitzadors interns faciliten el muntatge i la iconografia és clara malgrat la complexitat. A més, tot transmet coherència temàtica: estàs en un examen de civilització i la consola sembla realment una taula de comandaments.

❌ El pitjor

• Durada i corba d’aprenentatge: Aquí no hi ha volta de full: Civolución és llarg i exigent. La primera partida fàcilment es pot allargar més de 4 hores, entre explicació i joc. A partir de la segona baixa a 2-3, però continua sent un eurogame de sessió llarga. A més, les regles són denses i necessites dues o tres partides per sentir que controles bé totes les opcions.
• Anàlisi-paràlisi: Amb tantes possibilitats i sinergies, és fàcil que algun jugador es quedi encallat pensant la jugada òptima. Tot i que els torns són simples (activar un mòdul o reiniciar), les conseqüències poden ser complexes i això pot alentir molt el ritme. Amb quatre jugadors, sobretot si són reflexius, el perill de temps mort és real.
  
  
  
• Aleatorietat més enllà dels daus: El joc ja té un component de sort als daus, però no s’acaba aquí: els recursos col·locats al mapa, les cartes que apareixen a la fila comuna i els paratges ocults també introdueixen variabilitat. En algunes partides pots sentir que una estratègia t’ha quedat truncada simplement perquè no ha sortit la carta que necessitaves. Tot i que això fomenta l’adaptabilitat, hi ha qui ho pot trobar frustrant.
• Espai i logística: No hi ha manera suau de dir-ho: Civolución ocupa mitja taula de menjador. Entre els tres taulers centrals, el continent modular i les consoles personals, necessites una taula gran i ordenada. A més, el setup inicial és llarg i pot frenar la freqüència amb què surt a taula.

Valoració final

Civolución no és només un altre eurogame de Stefan Feld: és la seva obra més ambiciosa i, per a molts, també la més dura. Si Castells de Borgonya és la porta d’entrada al seu univers, i Bonfire o Trajan són exemples de la seva complexitat mitjana-alta, aquí ens trobem davant d’un pas més: un sandbox total, on cada torn és una decisió i on la partida sencera és una carrera d’adaptació constant.

El joc et demana tres coses: espai, temps i paciència. Espai, perquè la taula queda plena de taulers, consoles i fitxes. Temps, perquè les partides fàcilment passen de les tres hores. I paciència, perquè calen dues o tres sessions per començar a sentir que controles el flux de joc. Però el retorn que ofereix és gran: quan tot encaixa, quan la teva consola funciona com un rellotge i quan veus les teves tribus expandir-se pel mapa, la satisfacció és enorme.

Un dels punts més forts és la sensació de llibertat estratègica. No hi ha una via òptima universal, sinó que depens de la configuració del mapa, de les cartes revelades i dels teus rivals. Pots guanyar amb una estratègia basada en cartes i quadrícula, amb una aposta territorial agressiva o amb una combinació híbrida. Aquesta varietat, sumada als paratges ocults i als objectius canviants, fa que la rejugabilitat sigui altíssima.

També hi ha punts febles. No és un joc per a qualsevol: la seva exigència pot fer-lo poc atractiu per a grups que busquen fluïdesa o interacció directa. Tot i que hi ha disputa per territoris i cartes, no hi ha conflicte frontal ni sabotatge real, i això pot fer-lo sentir massa “multisolitari” a alguns. A més, l’anàlisi-paràlisi és inevitable amb jugadors pensadors: la quantitat d’opcions pot paralitzar.

Si busquem comparacions, Civolución és més proper a jocs com Anachrony, On Mars o Weather Machine que no pas a Castells de Borgonya o Macao. És un euro dur de veritat, d’aquells que ocupen tota una tarda i et deixen exhaust mentalment… però satisfet. Dins la pròpia obra de Feld, és un experiment: barreja la seva passió pels daus i la gestió de recursos amb un mapa viu i modular, i aconsegueix un resultat que no s’assembla del tot a res del que havia fet abans.

En definitiva:

• Si busques un joc ràpid, elegant i amb ritme àgil, Civolución no és el teu títol.
• Si ets d’eurogames pesats, si t’agrada Feld i vols veure’l en la seva versió més extrema, aquí tens un imprescindible.

Jo personalment el veig com un joc d’ocasions especials. No sortirà cada setmana a taula, però quan ho fa, tens la sensació d’estar vivint una experiència èpica. I això, en un mercat ple de jocs que volen ser “l’euro definitiu”, ja és molt dir.

En definitiva, Un repte per a jugadors veterans, una joia per a qui vulgui trencar-se el cap durant hores i, sobretot, un títol que deixarà empremta dins el gènere.

Fitxa tècnica

• Nom: Civolución

• Autor: Stefan Feld

• Il·lustradora: Dennis Lohausen

• Editorial: Maldito Games

• Jugadors: 1 - 4  

• Edat recomanada: +14 anys

• Durada: 90 - 180 minuts