Atlantis Exodus

 

Atlantis: Exodus — Estratègia i supervivència als últims dies d’una civilització perduda

La llegendària Atlàntida s’enfonsa. Els temples tremolen, les muralles s’esquerden i els oceans devoren lentament una cultura que, durant segles, va creure’s eterna. Enmig del caos, quatre reis s’alcen per intentar allò impossible: salvar el seu poble, preservar el coneixement acumulat i resistir, durant cinc anys, abans que la ciutat desaparegui sota les aigües per sempre.

Aquesta és la premissa d’Atlantis: Exodus, un eurogame de pes mitjà-alt dissenyat per Konstantinos Karagiannis i George Halkias, amb il·lustracions de Dennis Lohausen i publicat per Arrakis Games.

Amb una durada de 90 a 120 minuts i una proposta centrada en la planificació estratègica a llarg termini, Atlantis: Exodus ens convida a viure els últims dies d’un imperi a través d’un sistema de joc que combina col·locació d’un únic treballador, gestió de recursos, majories i una espectacular roda d’accions giratòria (rondell) que marca el batec del joc.

És una proposta que, sense reinventar el gènere, aconsegueix transmetre una sensació de control, tensió i creixement personal que farà les delícies dels amants dels eurogames exigents.

De què va?

A Atlantis: Exodus cada jugador assumeix el paper d’un rei atlante que intenta salvar tants ciutadans com sigui possible abans de la desaparició total de la seva illa.

El joc es desenvolupa al llarg de cinc anys, i cada any es divideix en tres rondes, amb una estructura clara: col·locació del rei, resolució d’accions i manteniment.

La ciutat d’Atlàntida està representada per un rondell de tres anells concèntrics que giren a cada nou any, modificant constantment les opcions de joc. Aquesta roda és el cor del sistema: cada any, el rei es mourà des del centre cap a l’exterior, i en cada posició on es col·loca obtindrà una bonificació immediata (com recursos, colons, edificis o cartes), així com noves opcions d’acció per a la ronda.

Mentrestant, el tauler personal de cada jugador representa la seva zona d’evacuació: un espai on cal entrenar ciutadans, construir tallers, residències, vaixells i monuments per preparar la fugida. Els colons poden millorar les seves professions a través d’un arbre d’oficis (treballadors, científics i intel·lectuals), i enviar-los fora d’Atlàntida és clau per evitar penalitzacions i sumar punts de victòria.

El joc culmina amb puntuacions intermèdies (al final dels anys 2, 4 i 5) i una gran puntuació final on s’avaluarà la teva capacitat per salvar ciutadans, construir monuments, completar cartes de coneixement i optimitzar el teu assentament.

En definitiva, no només cal salvar vides —cal preservar la memòria d’una civilització que s’apaga.

Com es juga?

El motor d’Atlantis: Exodus és una combinació de planificació d’accions i gestió eficient del temps.

A cada any (compost per tres rondes), els jugadors segueixen un patró fix:

1. Col·locació del Rei (selecció d’acció)
   Cada jugador col·loca la seva figura de rei en una casella del rondell. Segons l’anell on es trobi (interior, mitjà o exterior), obtindrà una bonificació diferent i marcarà quines accions tindrà disponibles. Les connexions entre anells determinen quins espais pot escollir a la següent ronda —una elecció que anticipa tota la teva estratègia.
   A més, al principi de cada any es determina l’ordre de torn, que pot aportar avantatges o bonificacions depenent de si decideixes actuar abans o més tard.

2. Fase d’accions
   Cada jugador realitza dues accions (ampliables amb fitxes de favor). Aquestes poden ser:

   • Entrenar colons en noves professions.

   • Enviar-los a edificis (tallers, residències o vaixells) per activar bonificacions.

   • Construir o activar pilars del record per obtenir efectes permanents.

   • Avançar en el camí de l’Apoteosi, una mena de marcador espiritual que concedeix recompenses i monuments.

   • Reclamar cartes de coneixement o d’influència, que ofereixen punts finals o efectes únics.

   Aquesta fase és on la planificació a llarg termini es converteix en el motor principal del joc: entrenar, construir i evacuar són tres eixos que s’entrellacen constantment. Cada decisió condiciona les següents, i la sensació de “tinc massa per fer i massa poc temps” és constant.

   
   
   

3. Fi d’any i rotació
   

   Quan acaba el cicle de tres rondes, els dos anells interiors del rondell giren segons una fitxa de catàstrofe, alterant completament la configuració de la ciutat. Això obliga els jugadors a adaptar-se i replantejar les seves estratègies per a l’any següent.
   En determinats anys (2, 4 i 5), es realitza una puntuació intermèdia per majories: es comparen els ciutadans salvats de cada color i s’atorguen punts als qui dominen en cada categoria.

La partida conclou al final del cinquè any, amb una puntuació final completa que recull monuments, coneixements, colons evacuats i estructures completades. El jugador amb més punts serà recordat com el salvador d’Atlàntida.

Sensacions en partida

Jugar a Atlantis: Exodus és com observar, amb serenor matemàtica, el col·lapse d’una civilització.

Tot es mou lentament, però cada moviment és crucial. És un joc que premia la planificació mental i castiga la improvisació.

La roda d’accions és, sens dubte, el seu gran atractiu: cada col·locació del rei és un pas que tanca portes i n’obre d’altres, un gest que condiciona els dos torns següents i obliga a veure tres moviments per endavant. Aquesta sensació d’encadenar decisions —quasi com un trencaclosques cinètic— és addictiva i elegant.

A diferència d’altres eurogames on la interacció és mínima, aquí hi ha una tensió constant entre jugadors. El rondell és un espai compartit: les millors caselles poden ser bloquejades fàcilment, i l’ordre de torn és vital per assegurar-te els beneficis que necessites. També hi ha competència per les majories i per les cartes de coneixement, que aporten un toc de carrera silenciosa molt interessant.

El joc és dens, però mai opac. Després de la primera partida, tot comença a fluir i el plaer d’executar una jugada ben planificada és immens. El moment en què encaixes tres accions seguides —entrenes, construeixes i evacues en un sol torn— és d’una satisfacció pròpia dels grans eurogames.

A nivell temàtic, Atlantis: Exodus aconsegueix una cosa poc habitual: sense deixar de ser un joc secament europeu, transmet una sensació real de urgència i decadència. El gir del rondell, les puntuacions parcials i el compte enrere de cinc anys reforcen aquesta atmosfera apocalíptica que li dona personalitat pròpia.

La corba d’aprenentatge és pronunciada, però recompensa la perseverança. Les primeres partides serveixen per entendre com s’articulen els sistemes; les següents, per perfeccionar la sincronització i buscar camins alternatius cap a la victòria.

El millor i el pitjor

✔️ El millor

• Rondell fascinant: un sistema d’accions que combina planificació i restricció espacial amb una elegància que recorda Glen More o Sabika, però amb identitat pròpia.
• Decisions constants: cada acció compta, i la sensació d’optimització és constant. Només dues accions per torn, però desenes de possibilitats.
• Interacció significativa: sense ser agressiu, el joc té fricció: bloquejos, curses per cartes o majories i una autèntica tensió pel control de les opcions clau.
• Rejugabilitat alta: la rotació dels anells, les cartes de coneixement i les diferents estratègies possibles fan que cada partida sigui única.
• Producció sòlida: components de qualitat, art elegant i una presència a taula imponent però funcional. El rondell central és un espectacle visual i mecànic.
• Sensació temàtica sorprenent: tot i ser un eurogame pur, la narrativa del col·lapse atlàntic s’infiltra subtilment en cada decisió.

❌ El pitjor

• Durada variable: amb quatre jugadors pot superar fàcilment les dues hores, especialment amb pensadors analítics. Brilla més amb tres.
• Reglament dens: complet però feixuc; la primera lectura pot ser confusa, sobretot per la iconografia i les puntuacions intermèdies.
• Corba d’entrada exigent: no és un joc per improvisar; cal dedicar-li almenys una partida d’aprenentatge.
• Colors dels meeples desafortunats: la combinació marró/morat pot dificultar la distinció segons la llum.
• Poc atractiu per a casuals: és un títol dissenyat per a eurogamers habituals; qui busqui lleugeresa o narrativa explícita no hi trobarà el seu lloc.
  
  
  

Valoració final 

Atlantis: Exodus és un eurogame de pes mitjà-alt que aposta per la precisió i la planificació com a eixos centrals. No busca trencar esquemes, sinó perfeccionar-los: cada ronda és una seqüència de decisions connectades, i cada any, una cursa contra el temps per optimitzar el que tens abans que tot s’enfonsi.

El seu gran encert és el rondell giratori, que converteix el tauler en un organisme viu. La ciutat canvia constantment, i això t’obliga a adaptar-te, a repensar cada moviment i a mantenir una visió de conjunt a tres torns vista. És un mecanisme senzill d’entendre però profundíssim d’explotar, i dona al joc una identitat pròpia dins del gènere.

És un títol que demana coneixement i paciència. Les primeres partides serveixen per entendre la seva lògica interna, però és a partir de la tercera quan comença a brillar: quan anticipes la rotació del rondell, quan trobes el moment exacte per entrenar o evacuar colons, quan tot encaixa i sents que realment controles el flux de joc.

També és un joc que no perdona errors. Amb només dues accions per ronda, cada decisió compta, i qualsevol pas en fals pot fer-te perdre un any sencer. Això pot resultar frustrant per a jugadors ocasionals, però és exactament el que el farà brillar entre eurogamers veterans: la sensació que la victòria depèn completament de la teva eficiència.

Pel que fa a producció, Arrakis Games signa un treball sòlid: materials de qualitat, art elegant i una presència en taula imponent sense ser caòtica. El rondell, a més, és un element tan funcional com vistós. Les úniques ombres arriben per la iconografia —que podria haver estat més intuïtiva— i per l’elecció poc inspirada de colors dels colons, que pot dificultar la lectura en certes condicions.

Comparat amb altres títols del seu segment, Atlantis: Exodus se situa entre Sabika i Cooper Island (ressenya aquí) en termes de duresa i sensacions: té la fredor analítica dels eurogames clàssics, però també un pols temàtic més càlid i una narrativa de fons que li dona caràcter.

En definitiva:

• Si busques un joc àgil o amb interacció directa, aquí no el trobaràs.
• Si, en canvi, gaudeixes de la planificació exigent, la tensió tàctica i l’elegància d’un sistema ben ajustat, Atlantis: Exodus t’oferirà moltes hores de satisfacció.

Atlantis: Exodus és d’aquells jocs que no necessiten innovar per ser rellevants. El que ofereix és precisió, coherència i una sensació d’equilibri constant entre pressió i control. El seu valor no està en descobrir una mecànica nova, sinó en com totes les peces —el rondell, la gestió de colons, la progressió d’accions i les puntuacions parcials— encaixen amb una solidesa gairebé artesanal.

És, sens dubte, un títol per a jugadors que gaudeixen del procés tant com del resultat. La gràcia no és només guanyar, sinó veure com el teu motor es desplega amb elegància, com cada any millores una mica més la teva eficiència i com aprens a llegir la rotació de la ciutat amb ull clínic. Poques coses són tan satisfactòries com encadenar una ronda perfecta i veure com tot s’alinea, almenys per un instant, abans que Atlàntida torni a trontollar.

No és un joc que et demani emoció, sinó concentració. Et posa en un estat gairebé meditatiu, d’anàlisi i previsió constant. I quan arriba el cinquè any i tot s’enfonsa, tens la sensació d’haver sobreviscut més que d’haver jugat.

Fitxa tècnica

• Nom: Atlantis Exodus

• Autor: George Halkias i Konstantinos Karagiannis

• Il·lustrador: Dennis Lohausen

• Editorial: Arrakis Games

• Jugadors: 1 - 4  

• Edat recomanada: +14 anys

• Durada: 90 minuts