Brass Birmingham
Una Revolució Industrial a taula
“Brass: Birmingham” és una obra d'art disfressada de joc de taula. És una reimplementació i seqüela del clàssic Brass: Lancashire, situat a la mateixa època però en una altra regió d’Anglaterra, i va ser dissenyat pel reconegut Martin Wallace. Ens transporta al cor del segle XVIII, a plena Revolució Industrial, on els jugadors assumeixen el paper d'emprenedors que competeixen per construir la millor xarxa industrial a les Midlands.
No només
hauràs de construir fàbriques, també caldrà connectar ciutats amb canals i
ferrocarrils, gestionar recursos com el carbó, el ferro i la cervesa i tenir
cura de les teves finances. I és aquí on comença la màgia: tot està connectat.
Cada decisió que prens afecta el tauler, els altres jugadors i la teva pròpia
estratègia a llarg termini.
Com es juga?
Objectiu: guanyar el màxim de punts de
victòria al final de dues etapes històriques: l'era del canal i l'era del
ferrocarril.
🔧 Mecàniques bàsiques
Cada jugador
comença amb una mà de 8 cartes. En el seu torn farà dues accions, jugant
una carta per acció. Les accions disponibles són:
- Construir: edificar una indústria en una
ciutat del tauler (requereix carta adequada, recursos i diners).
- Connectar: construir canals (primera era)
o vies de tren (segona era) per ampliar la xarxa.
- Desenvolupar: eliminar llosetes d’indústria
de nivells baixos per accedir a millors versions.
- Vendre: utilitzar cervesa per vendre
les teves indústries comercials (tallers, cotoneres, ceramistes).
- Demanar un préstec: obtens 30 £, però redueixes el
teu marcador d'ingressos.
- Explorar: descartar dues cartes per agafar un comodí d’indústria i un de localització.
Recursos clau
- Carbó i ferro: indispensables per construir.
El carbó només es pot obtenir si hi ha connexió, el ferro és més
accessible.
- Cervesa: necessari per vendre. Sovint serà
l’element més disputat entre jugadors.
Les dues eres
- Era del canal: més barata, amb connexions
fluvials i indústries de nivell 1.
- Era del ferrocarril: nova puntuació intermèdia, tot
el que no s’ha modernitzat desapareix, i es comencen les connexions de
tren amb indústries més potents.
A cada era, es puntuaran les connexions establertes i les indústries voltejades (és a dir, activades). La partida finalitza en acabar l'era del ferrocarril i es fa la puntuació final.
Què fa tan especial a Brass: Birmingham?
El millor del joc
El pitjor del joc
Valoració final – Brass:
Birmingham, l’art de fer estratègia amb carbó i cervesa
Brass:
Birmingham no és només un eurogame d'alt nivell. És un simulador d’enginy
industrial amb una capa temàtica tan ben integrada que gairebé oblides que
estàs jugant un joc. La seva genialitat rau en la tensió constant entre la
competició i la col·laboració forçada. Quan construeixes una mina de ferro,
saps que probablement un altre jugador la farà servir abans que tu. Però,
alhora, necessites que la utilitzin perquè així la pots "voltejar",
generar ingressos i puntuar.
La partida és una successió de decisions interconnectades, on el moment en què fas una acció és tan important com l’acció en si. Si et precipites, potser obres la porta a un altre jugador. Si esperes massa, potser arribes tard. La sensació d’anar sempre al límit de la teva economia, buscant el moment just per demanar un préstec o bloquejar una ciutat clau, és deliciosa.
També
destaca pel nivell d’evolució que ofereix a mesura que el domines. Les
primeres partides són una descoberta lenta, potser frustrant per moments. Però
a mesura que el coneixes, aprens a interpretar el tauler, anticipar jugades,
manipular l’ordre del torn i llegir l’estratègia dels altres. És una d’aquelles
joies que millora amb cada partida. I això no és gaire habitual.
La seva
divisió en dues eres (canals i ferrocarrils) no és només mecànica: és
narrativa. Genera una pausa a mig joc, un reinici que no només renova el tauler
sinó que redefineix les estratègies. Pocs jocs aconsegueixen que un tall
mecànic com aquest tingui tant de pes temàtic.
I malgrat la
seva complexitat, sorprèn per com pot arribar a ser accessible. No és
fàcil, però tampoc inabastable. Amb una explicació acurada i una primera
partida de prova, es pot fer entendre fins i tot a jugadors relativament
novells. I això diu molt d’un joc que, objectivament, pesa quasi 4 sobre 5 en
complexitat.
Visualment,
potser no enamorarà a tothom amb la seva paleta industrial i apagada, però si
t’hi endinses, veuràs que aquesta estètica és també una decisió de disseny
funcional. En un joc d’aquesta profunditat, la claredat del tauler és
essencial. I Brass la manté sense sacrificar ambientació. El tauler nocturn,
fosc i melancòlic, és gairebé poètic.
Finalment, Brass: Birmingham té el mèrit de ser complet des del primer dia. Sense expansions, sense modes afegits ni complicacions innecessàries. És un producte sòlid, tancat, polit, i això en un món on tot sembla quedar a mitges per vendre expansions, s’agraeix profundament.
En resum…
Fitxa tècnica
Nom: Brass Birmingham
Autors: Martin Wallace, Gavan Brown i Matt Tolman
Il·lustradors/es: Gavan Brown, Lina Cosette, David Forest, Gui Landgraf, Damien Mammoliti, Matt Tolman
Editorial: Maldito Games
Jugadors: 2 - 4
Edat recomanada: +14 anys
Durada: 60 - 120 minuts
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa la teva resposta