Brass Birmingham

Una Revolució Industrial a taula

“Brass: Birmingham” és una obra d'art disfressada de joc de taula. És una reimplementació i seqüela del clàssic Brass: Lancashire, situat a la mateixa època però en una altra regió d’Anglaterra, i va ser dissenyat pel reconegut Martin Wallace. Ens transporta al cor del segle XVIII, a plena Revolució Industrial, on els jugadors assumeixen el paper d'emprenedors que competeixen per construir la millor xarxa industrial a les Midlands.

No només hauràs de construir fàbriques, també caldrà connectar ciutats amb canals i ferrocarrils, gestionar recursos com el carbó, el ferro i la cervesa i tenir cura de les teves finances. I és aquí on comença la màgia: tot està connectat. Cada decisió que prens afecta el tauler, els altres jugadors i la teva pròpia estratègia a llarg termini.

Com es juga?

Objectiu: guanyar el màxim de punts de victòria al final de dues etapes històriques: l'era del canal i l'era del ferrocarril.

🔧 Mecàniques bàsiques

Cada jugador comença amb una mà de 8 cartes. En el seu torn farà dues accions, jugant una carta per acció. Les accions disponibles són:

• Construir: edificar una indústria en una ciutat del tauler (requereix carta adequada, recursos i diners).
• Connectar: construir canals (primera era) o vies de tren (segona era) per ampliar la xarxa.
• Desenvolupar: eliminar llosetes d’indústria de nivells baixos per accedir a millors versions.
• Vendre: utilitzar cervesa per vendre les teves indústries comercials (tallers, cotoneres, ceramistes).
• Demanar un préstec: obtens 30 £, però redueixes el teu marcador d'ingressos.
• Explorar: descartar dues cartes per agafar un comodí d’indústria i un de localització.

Recursos clau

• Carbó i ferro: indispensables per construir. El carbó només es pot obtenir si hi ha connexió, el ferro és més accessible.
• Cervesa: necessari per vendre. Sovint serà l’element més disputat entre jugadors.

Les dues eres

1. Era del canal: més barata, amb connexions fluvials i indústries de nivell 1.
2. Era del ferrocarril: nova puntuació intermèdia, tot el que no s’ha modernitzat desapareix, i es comencen les connexions de tren amb indústries més potents.

A cada era, es puntuaran les connexions establertes i les indústries voltejades (és a dir, activades). La partida finalitza en acabar l'era del ferrocarril i es fa la puntuació final.

Què fa tan especial a Brass: Birmingham?

El millor del joc

1. L’elegància mecànica i temàtica

Totes les accions estan profundament arrelades en la temàtica. No sembla que juguis un joc sobre economia, sinó que realment vius la Revolució Industrial. El pas de canals a ferrocarrils és natural i narratiu. Cada acció té sentit dins de la història que el joc explica.

2. Interacció elevada i constant

És un eurogame, sí, però amb molta interacció. Podràs aprofitar-te de les connexions dels altres jugadors, consumir els seus recursos (carbó, ferro o cervesa), bloquejar espais clau o compartir punts en una ruta comuna. No es tracta d’una carrera en solitari.

3. Components d’alt nivell

Tant l’edició estàndard com la Deluxe són espectaculars. El tauler té dues cares (dia/nit), l'art és sobri i evocador, i les fitxes de pòquer en la versió Deluxe aporten un plus tàctil innegable.

4. Alta rejugabilitat

Cada partida se sent diferent: per l’ordre de les cartes, el nombre de jugadors i les decisions que pren cada jugador. A més, les cartes condicionen quines ubicacions o indústries pots jugar, afegint una capa estratègica molt interessant.

5. Aprendre’n i millorar

És un d’aquells jocs que, com una ceba, tenen moltes capes. Les primeres partides poden ser confuses, però quan tot comença a encaixar, la sensació de progrés i millora és molt satisfactòria.

El pitjor del joc

1. La corba d’aprenentatge

Tot i que les regles bàsiques són fàcils d’explicar, dominar Brass no ho és. La gestió dels recursos, el timing, la lectura de la partida i la interpretació de la xarxa poden aclaparar al principi.

2. Temps d’inactivitat i AP (Paràlisi d’Anàlisi)

Amb 4 jugadors, especialment si són pensadors, pot haver-hi estones mortes llargues entre torns. La presa de decisions pot ser lenta perquè hi ha moltes variables a considerar.

3. Explicació inicial una mica llarga

No és un joc per a introduir a gent nova sense paciència. L’explicació inicial pot allargar-se 20-30 minuts i és fàcil oblidar alguna regla durant la primera partida.

4. Temàtica fosca i exigent

L’aspecte visual pot no agradar a tothom. No és un joc acolorit ni alegre. El seu ambient fosc i industrial pot semblar fred a alguns jugadors.

Valoració final – Brass: Birmingham, l’art de fer estratègia amb carbó i cervesa

Brass: Birmingham no és només un eurogame d'alt nivell. És un simulador d’enginy industrial amb una capa temàtica tan ben integrada que gairebé oblides que estàs jugant un joc. La seva genialitat rau en la tensió constant entre la competició i la col·laboració forçada. Quan construeixes una mina de ferro, saps que probablement un altre jugador la farà servir abans que tu. Però, alhora, necessites que la utilitzin perquè així la pots "voltejar", generar ingressos i puntuar.

La partida és una successió de decisions interconnectades, on el moment en què fas una acció és tan important com l’acció en si. Si et precipites, potser obres la porta a un altre jugador. Si esperes massa, potser arribes tard. La sensació d’anar sempre al límit de la teva economia, buscant el moment just per demanar un préstec o bloquejar una ciutat clau, és deliciosa.

També destaca pel nivell d’evolució que ofereix a mesura que el domines. Les primeres partides són una descoberta lenta, potser frustrant per moments. Però a mesura que el coneixes, aprens a interpretar el tauler, anticipar jugades, manipular l’ordre del torn i llegir l’estratègia dels altres. És una d’aquelles joies que millora amb cada partida. I això no és gaire habitual.

La seva divisió en dues eres (canals i ferrocarrils) no és només mecànica: és narrativa. Genera una pausa a mig joc, un reinici que no només renova el tauler sinó que redefineix les estratègies. Pocs jocs aconsegueixen que un tall mecànic com aquest tingui tant de pes temàtic.

I malgrat la seva complexitat, sorprèn per com pot arribar a ser accessible. No és fàcil, però tampoc inabastable. Amb una explicació acurada i una primera partida de prova, es pot fer entendre fins i tot a jugadors relativament novells. I això diu molt d’un joc que, objectivament, pesa quasi 4 sobre 5 en complexitat.

Visualment, potser no enamorarà a tothom amb la seva paleta industrial i apagada, però si t’hi endinses, veuràs que aquesta estètica és també una decisió de disseny funcional. En un joc d’aquesta profunditat, la claredat del tauler és essencial. I Brass la manté sense sacrificar ambientació. El tauler nocturn, fosc i melancòlic, és gairebé poètic.

Finalment, Brass: Birmingham té el mèrit de ser complet des del primer dia. Sense expansions, sense modes afegits ni complicacions innecessàries. És un producte sòlid, tancat, polit, i això en un món on tot sembla quedar a mitges per vendre expansions, s’agraeix profundament.

En resum…

Producció: components de qualitat, amb edició Deluxe irresistible.

Profunditat: altíssima; cada partida és un repte nou.

Interacció: intel·ligent i rellevant, sense conflicte directe.

Corba d’aprenentatge: pronunciada però gratificant.

Rejugabilitat: gairebé infinita, sense necessitat d’afegits.

Temàtica: elegantment integrada i coherent amb la mecànica.

Durada: exigent, però que passa volant si t’hi impliques. 

Fitxa tècnica

• Nom: Brass Birmingham

• Autors: Martin Wallace, Gavan Brown i Matt Tolman

• Il·lustradors/es: Gavan Brown, Lina Cosette, David Forest, Gui Landgraf, Damien Mammoliti, Matt Tolman

• Editorial: Maldito Games

• Jugadors: 2 - 4

• Edat recomanada: +14 anys

• Durada: 60 - 120 minuts