Neko Syndicate
Els gats han estat protagonistes de tota mena de jocs de taula en els
darrers anys, sovint associats a propostes desenfadades o familiars. Però de
tant en tant apareixen jocs que utilitzen aquesta estètica amable per amagar
experiències força més exigents del que podria semblar a primera vista. Neko
Syndicate és un bon exemple d’aquesta tendència: sota una capa de felins
mafiosos i sushi, s’hi amaga un joc d’optimització molt més tens i calculador
del que el seu aspecte podria suggerir.
Dissenyat per Dani García (Barcelona, El Valle de los Molinos) i amb il·lustracions de Jennifer Giner, el joc ens trasllada a la ciutat de Mininogata, on diferents clans de gats competeixen pel control del negoci del sushi. El Kumichō, el líder suprem, està a punt de retirar-se, i els jugadors hauran de demostrar que el seu clan és el més eficient, el més ben organitzat i, en definitiva, el més digne de prendre el relleu. Publicat originalment el 2024 per Combo Games després d’una campanya de micromecenatge, es tracta a més d’un joc completament independent de l’idioma.
Neko Syndicate és un joc per a 1 a 4 jugadors,
amb partides que se situen aproximadament entre els 20 i els 40 minuts, i que
es mou en una franja de complexitat mitjana. Tot i que les regles no són
especialment difícils d’assimilar, el joc proposa una densitat de decisions
considerable dins d’un format relativament compacte.
El que realment el defineix, però, és la seva
manera de plantejar la gestió d’accions: no es tracta només de triar què fer,
sinó de construir un sistema que permeti fer més amb menys a mesura que la
partida avança.
De què va?
A nivell temàtic, Neko Syndicate posa els
jugadors al capdavant d’un clan mafiós felí especialitzat en la producció i
distribució de sushi. L’objectiu no és simplement acumular recursos, sinó
gestionar tota una cadena de producció que va des de l’obtenció d’ingredients
fins al lliurament final del producte.
Aquesta idea es tradueix en una estructura de joc on cada jugador construeix el seu propi entramat de cartes, que representa tant l’organització del clan com les accions que pot dur a terme. Al llarg de la partida, aquest sistema es va expandint i refinant, permetent accions cada vegada més potents.
Tot i que la temàtica té un component visual i atractiu, la seva presència és més funcional que immersiva. El joc no
busca simular realment una història mafiosa, sinó oferir un context simpàtic
per a un sistema d’optimització bastant abstracte. Amb tot, l’estètica i el to
ajuden a fer l’experiència més lleugera i accessible.
Com es juga?
Una partida de Neko Syndicate es desenvolupa al llarg de 15 rondes. El nucli del joc gira al voltant de dues idees principals: construcció de motor d’accions i pick-up & deliver (recollir i lliurar recursos). Durant cada ronda, tots els jugadors actuen de manera simultània, fet que contribueix a mantenir un ritme àgil i evita temps morts innecessaris.
En cada torn, el jugador col·loca el seu peó
de líder a la part superior de la seva estructura de cartes i comença a
executar accions. Aquestes accions no es resolen de manera aïllada, sinó que
formen una cadena: a mesura que el líder baixa per la piràmide, activa noves
accions en funció de les cartes que hi ha col·locades. Més que executar accions de forma aïllada, el jugador està definint un recorregut dins de la seva pròpia estructura, on cada decisió condiciona les següents.
El cor del joc és precisament aquesta estructura piramidal. Les cartes es disposen en diferents nivells, i cada nivell multiplica l’efecte de l’acció. Així, una mateixa acció pot ser relativament modesta si es troba a la part superior, però esdevenir molt més potent si s’activa des de nivells inferiors. Col·locar cartes als nivells baixos és clau per maximitzar accions, però també complica la gestió dels recursos, generant un equilibri constant entre potència i control.
Aquesta simple idea genera un sistema amb molta profunditat. Els jugadors no només han de decidir quines accions volen tenir disponibles, sinó també on les col·loquen i com les faran servir dins d’una cadena més àmplia. A més, el límit de cartes disponibles obliga a prendre decisions constants sobre què conservar i què descartar, reforçant la sensació de restricció.
Pel que fa a les accions en si, el joc gira al voltant de la producció i distribució de sushi. Els jugadors poden produir-lo, moure’l entre les seves cartes, transportar-lo mitjançant la xarxa de metro i, finalment, lliurar-lo per completar objectius.
A més, també hi ha
accions relacionades amb la gestió de recursos com l’arròs, l’intercanvi
d’elements o la incorporació de noves cartes a l’estructura. Aquestes cartes
són clau, ja que determinen les possibilitats d’acció de cada jugador i
permeten personalitzar l’estratègia.
Els objectius tenen un paper central en la
partida. Es tracta de missions comunes que els jugadors intenten completar
abans que la resta, generant una certa competició indirecta. Completar-les no només
aporta punts, sinó també avantatges que poden marcar el ritme de la partida.
El final arriba després de les 15 rondes,
moment en què es fa el recompte de punts. Aquest inclou el sushi lliurat, els
objectius complerts i altres elements acumulats durant la partida, però també penalitza la manca d’eficiència de manera notable. Això fa que optimitzar fins a l’últim detall
sigui fonamental.
Sensacions de partida
Neko Syndicate és, essencialment, un joc
d’optimització. Des del primer moment, els jugadors es troben davant d’un trencaclosques que consisteix a treure el màxim rendiment possible de cada acció.
Una de les sensacions més destacades és la de construir un sistema que progressivament es torna més eficient. Les primeres rondes solen ser més limitades, però a mesura que s’amplia la piràmide d’accions, les possibilitats creixen i permeten jugades més elaborades.
Quan una cadena d’accions funciona tal com
s’havia previst —produint, movent i lliurant sushi en una sola seqüència— el
joc ofereix moments molt satisfactoris. Aquesta sensació de “motor que
funciona” és probablement un dels seus punts més forts.
Al mateix temps, el joc manté una certa pressió constant. Les 15 rondes passen ràpid, i no sempre hi ha temps per fer tot el que es voldria. El joc no només premia l’eficiència, sinó que penalitza de manera força severa qualsevol desviació, cosa que accentua aquesta tensió durant tota la partida.
Pel que fa a la interacció, aquesta és
principalment indirecta. Els jugadors competeixen pels mateixos objectius i per
optimitzar millor que els altres, però no hi ha gaire interferència directa.
Això fa que cadascú estigui molt centrat en el seu propi espai de joc.
Aquesta característica té un impacte clar en
l’experiència. D’una banda, permet partides molt fluides i sense interrupcions.
De l’altra, pot generar la sensació d’estar jugant en paral·lel més que no pas
conjuntament.
En termes d’escalabilitat, el joc funciona de
manera molt estable amb qualsevol nombre de jugadors. Precisament per la seva
naturalesa poc interactiva, no depèn gaire del nombre de participants per
mantenir el seu interès.
També cal tenir en compte que, en el fons, el joc tendeix a proposar sempre un tipus de repte molt concret: optimitzar una cadena de producció i distribució amb petites variacions. Això reforça la seva identitat com a trencaclosques, però també en delimita el recorregut.
El millor i el pitjor
✔️ El millor
- Un sistema d’accions tan simple com intel·ligent: El gran encert de Neko Syndicate és la seva estructura piramidal d’accions. La idea de multiplicar l’efecte d’una mateixa acció en funció del nivell on es troba és extremadament elegant, però alhora genera una quantitat sorprenent de decisions. No es tracta només de quines accions vols tenir, sinó de com les organitzes i en quin ordre les activaràs. Aquesta doble capa —selecció i optimització— és el que dona profunditat al joc sense necessitat de carregar-lo de regles.
- Optimització constant en un format compacte: Un dels mèrits més destacables del joc és la seva capacitat per oferir una experiència exigent en un temps molt contingut. En poc més de mitja hora, Neko Syndicate aconsegueix generar la sensació d’estar construint un motor eficient i d’haver pres decisions rellevants en cada torn. No hi ha pràcticament espai per a accions “de farciment”: tot el que fas té un impacte directe en la teva evolució.
- Sensació de motor que creix: A mesura que la partida avança, la teva estructura de cartes es va expandint i permet accions cada cop més potents. Aquesta progressió és molt tangible, i genera alguns dels moments més satisfactoris del joc, especialment quan aconsegueixes encadenar diverses accions de manera eficient. És aquesta sensació de “tot encaixa” la que dona personalitat al joc.
- Escalabilitat molt sòlida: Gràcies a la seva naturalesa poc interactiva, el joc funciona pràcticament igual amb qualsevol nombre de jugadors. Tant si es juga en solitari com amb quatre participants, l’experiència es manté estable, sense que el ritme o l’interès es ressentin de manera significativa.
- Producció
funcional i amb caràcter: Sense ser especialment espectacular, el joc presenta una producció
cuidada, amb cartes clares i un estil artístic molt coherent amb la seva
proposta. L’ús de gats mafiosos i sushi pot semblar anecdòtic, però ajuda a
donar-li identitat i a fer-lo més atractiu visualment.
❌ El pitjor
- Interacció gairebé inexistent: Neko Syndicate és, en essència, un trencaclosques individual. La competició amb la resta de jugadors existeix, però es limita principalment a una cursa per objectius. No hi ha pràcticament formes d’interferir en el desenvolupament dels altres, i això pot fer que la partida es percebi com una experiència en paral·lel més que no pas compartida. Per a alguns grups, aquesta falta d’interacció pot ser un inconvenient important.
- Rejugabilitat condicionada per l’estructura: Tot i que hi ha certa variabilitat en les cartes i en els objectius, el nucli del joc es manté molt estable. Les sensacions de partida no canvien radicalment d’una partida a una altra, i això pot fer que, amb el temps, perdi part de la seva frescor. No és un joc que busqui sorprendre constantment, sinó més aviat oferir una experiència refinada però continuista.
- Sistema de puntuació exigent i poc intuïtiu al principi: El recompte final pot resultar una mica abrupte en les primeres partides. Les penalitzacions tenen un pes considerable, i no sempre és evident com evitar-les si no es coneix bé el joc. Aquesta exigència pot generar una certa frustració inicial, especialment en jugadors que no han sabut optimitzar bé el seu desenvolupament.
- Dependència de les opcions disponibles: Tot i que el joc premia la planificació, també hi ha un component d’atzar en les cartes disponibles que pot limitar les opcions estratègiques en determinats moments. No és un problema greu, però pot condicionar algunes partides més del que seria desitjable.
- Risc
d’anàlisi excessiva: Com passa
amb molts jocs d’optimització, hi ha moments en què els jugadors poden
quedar-se atrapats intentant calcular la millor seqüència possible d’accions.
Això pot alentir el ritme, especialment en grups més analítics, i trencar una
mica la fluïdesa que el joc intenta mantenir.
Valoració final
Neko Syndicate és un joc que, sense fer gaire
soroll, construeix una proposta molt més interessant del que podria semblar a
primera vista. Darrere de la seva estètica amable i del seu format contingut,
hi ha un disseny que entén molt bé com generar decisions significatives amb
eines molt limitades.
El seu gran mèrit és, sens dubte, la capacitat
de convertir una idea aparentment senzilla —organitzar accions dins d’una
estructura piramidal— en un sistema que demana planificació, visió a mig
termini i una certa capacitat d’adaptació. No hi ha una única manera de jugar,
però sí una exigència constant d’optimitzar, i això és el que dona sentit a
cada torn.
A diferència d’altres jocs del mateix pes, aquí
no hi ha espai per a accions trivials. Cada moviment té conseqüències, i sovint
el que decideixes en un moment determinat no es resol fins diversos torns més
tard. Aquesta estructura fa que la primera partida sigui, en bona part, un
exercici d’aprenentatge, però també és el que dona profunditat al conjunt un
cop el sistema es domina.
Un altre aspecte especialment rellevant és la seva capacitat de síntesi. Neko Syndicate aconsegueix oferir una experiència clarament eurogame —amb motor, optimització i gestió de recursos— en un format que no s’allarga més del compte. Aquesta condensació no és gens habitual, i és probablement una de les seves virtuts més destacables. És un joc que es pot treure fàcilment a taula, però que no tracta els jugadors amb condescendència.
Ara bé, aquesta mateixa naturalesa també
defineix les seves limitacions. El joc és molt consistent en el que fa, però
també molt contingut en el seu rang. No hi ha grans girs, ni moments de
ruptura, ni una evolució que transformi radicalment les partides. Tot gira al
voltant del mateix nucli, i això pot fer que, amb el temps, les sensacions es
tornin previsibles.
La manca d’interacció també marca molt
l’experiència. Tot i que existeix una certa tensió pels objectius, la realitat
és que cada jugador està centrat en el seu propi espai, resolent el seu propi
trencaclosques. Això no és necessàriament un defecte —de fet, contribueix a la seva
fluïdesa i escalabilitat— però sí que el situa molt clarament dins d’un tipus
d’experiència concreta, allunyada de jocs més socials o confrontacionals.
També cal tenir en compte que, tot i la seva
accessibilitat aparent, el joc té una certa exigència estratègica. No és
difícil d’entendre, però sí de jugar bé. Les penalitzacions del final de
partida i la necessitat d’optimitzar cada acció poden castigar les primeres
partides, especialment si no es té una visió clara de cap a on evoluciona el
joc.
Amb tot, Neko Syndicate és un exemple molt sòlid de com fer molt amb poc. No intenta reinventar el gènere, però sí que refina una idea concreta fins a fer-la funcionar amb molta precisió. És un joc que probablement no serà el centre d’una ludoteca, però que pot ocupar un espai molt específic: el d’aquelles partides ràpides en què es busca un repte mental real, sense necessitat de desplegar un joc de gran format.
En definitiva, és una proposta intel·ligent,
continguda i molt ben executada, que trobarà el seu públic entre jugadors que
valoren l’eficiència, la planificació i els sistemes elegants per sobre de la
narrativa o la interacció.
Un joc petit en dimensions, però amb una exigència i una precisió de disseny que el situen per sobre del que acostuma a oferir el seu format.
Fitxa tècnica
Duració: 20 - 40 min.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa la teva resposta