Vida en el Amazonas
Vida en el Amazonas
Entre els sons llunyans dels micos i el murmuri constant de la pluja, la selva amazònica respira. Tot és moviment i calma alhora; una xarxa d’interdependències on cada fulla, cada flor i cada animal juguen el seu paper essencial. Aquesta és la sensació que busca transmetre Vida en el Amazonas, un joc de Jamie Bloom publicat per Delirium Games, que ens convida a reconstruir —fitxa a fitxa— un tros d’aquest ecosistema immens.
A primera vista, el joc sembla un espectacle visual: la cascada tridimensional, els meeples d’animals de fusta serigrafiats, les fitxes hexagonals de terreny plenes de color… tot té un aire càlid i orgànic. Però darrere de la bellesa hi ha un eurogame de construcció de bossa sorprenentment profund, capaç de combinar la planificació estratègica amb una experiència relaxada i gairebé meditativa.
De què va?
A Vida en el Amazonas som una organització de conservació amb la qual haurem d'intentar aconseguir fer renéixer la selva amazònica. Cada jugador controla una
petita porció de selva i el seu objectiu és crear el bioma més ric i equilibrat
possible. Per aconseguir-ho, haureu de plantar arbres, flors aquàtiques i,
sobretot, col·locar animals en hàbitats adequats per maximitzar-ne la
puntuació.
Cada animal té les seves pròpies regles de col·locació i puntuació: el guacamai prefereix els arbres, el caiman les aigües tranquil·les, el tucà les zones elevades… Aquesta diversitat d’espècies converteix cada partida en un petit trencaclosques ecològic. A més, cada jugador disposa d’un animal únic que li dona un poder asimètric i defineix una manera diferent d’enfocar la partida.
La clau mecànica és la construcció de bossa: cada torn
extraiem cinc fitxes de recurs (aigua, fulla, fruita o moneda) i les fem servir
per executar accions. Amb els diners podem comprar fitxes de recurs més potents
per millorar la bossa; amb l’aigua i les fulles plantem arbres o flors, i amb
la fruita adquirim animals. Tot el que gastem torna a la bossa al final del
cicle, creant un flux constant de millora i eficiència.
Aquest sistema es combina amb la cascada, un tauler
vertical que representa el nostre progrés ecològic: cada vegada que compres una
lloseta, plantes un arbre o millores l’emmagatzematge, avances en una de les
quatre pistes, obtenint bonificacions i punts. És un mecanisme senzill, però que
reflecteix molt bé la sensació de fer créixer la selva: com més prospera el teu
ecosistema, més recursos obtens per continuar expandint-lo.
El joc acaba quan s’esgoten cinc de les vuit espècies
d’animals bàsics. Aleshores es puntuen els animals col·locats, les cartes de
paisatge, les pistes d’arbres i flors i les llavors restants. El jugador amb
més punts és qui ha sabut crear el fragment més harmònic de selva.
Com es juga?
El joc és accessible, però amaga una bona dosi de
profunditat.
Cada torn comença amb el robatori de cinc fitxes de la
bossa. A partir d’aquí, pots gastar-les lliurement per dur a terme qualsevol de
les vuit accions disponibles: comprar recursos, expandir el teu territori,
plantar, col·locar animals o adquirir cartes de naturalesa. Les accions no
tenen límit, mentre puguis pagar-ne el cost.
Les fitxes gastades es dipositen a la barca de descart i, quan la bossa s’esgota, es barregen totes de nou —una sensació molt semblant a fer créixer un motor, on el que introdueixes acabarà retornant-te. Aquesta gestió del ritme és clau: cal saber quan invertir per millorar la bossa i quan començar a convertir els recursos en punts.
Els animals són el cor del joc i, alhora, el seu repte més
interessant. Cada espècie puntua de manera diferent: alguns premien la
proximitat entre individus, d’altres el contacte amb arbres o flors, i d’altres
depenen del tipus de terreny. Col·locar-los correctament és un exercici
d’observació i planificació espacial, molt similar al de Cascadia,
però amb més flexibilitat i un component de construcció prèvia del tauler que
li dona més profunditat.
El flux del joc és fluid: accions ràpides, sensació
constant de progrés i una dosi justa de decisions tàctiques. Hi ha partides que
es desenvolupen com un jardí ordenat i altres que esdevenen jungles de
combinacions, amb jugadors perseguint estratègies radicalment diferents.
Sensacions en partida
La primera impressió en desplegar Vida en el
Amazonas és pur encant visual: colors vius, meeples preciosos i un tauler
que s’expandeix com una miniatura de selva viva. Però un cop comences a jugar,
la sorpresa és que tot això no és només decoratiu: el tema flueix dins la
mecànica.
Cada acció sembla coherent amb el que representa. Quan plantes un arbre, realment sents que estàs fent créixer un ecosistema; quan col·loques una granota fulla en una zona humida, el tauler pren vida. Això fa que el joc resulti especialment agradable i, fins i tot, relaxant.
Malgrat aquest to tranquil, hi ha decisions constants i
significatives. La construcció de la bossa crea petits moments de tensió:
gastar recursos ara o guardar-los per a un futur millor? Comprar animals que
puntuen a curt termini o invertir en paisatges que multiplicaran punts al
final? No hi ha una resposta òbvia, i això manté l’interès ronda rere ronda.
Amb dos jugadors, el joc brilla especialment: el ritme és
àgil i la interacció indirecta (competir pels animals o per ser el primer a
avançar en una pista) és suficient per mantenir la tensió. Amb tres o quatre
jugadors, la partida s’allarga, però el plaer visual i la sensació de
construcció col·lectiva compensen.
El millor i el pitjor
✔️ El millor
- Un espectacle visual i tàctil. Els
meeples serigrafiats i la cascada tridimensional converteixen el joc en
una experiència preciosa a taula.
- Mecànica de bossa fluida i accessible. Fàcil d’aprendre, però amb prou profunditat per mantenir l’interès després de moltes partides.
- Sensació d’evolució constant. Passes de tenir un petit clar a controlar una selva exuberant; el progrés és tangible i molt satisfactori.
- Gran rejugabilitat. Cada partida canvia segons les cartes d’animals, les condicions de puntuació i les cartes de naturalesa disponibles.
- Una temàtica coherent i ben integrada. Tot
el que fas té sentit: expandir, equilibrar...
❌ El pitjor
- Components de cartó massa prims. Alguns elements, com la cascada o les fitxes de recursos, poden deteriorar-se amb facilitat; la versió amb components de fusta és molt recomanable.
- Interacció escassa. És més una experiència paral·lela que un duel o una competició directa.
- Durada irregular. Amb quatre jugadors pot estendre’s fins a les dues hores i mitja, especialment si algú pateix paràlisi d’anàlisi.
- Algunes cartes infrautilitzades. Les
de paisatge poden quedar eclipsades per opcions més immediates.
Valoració final
Vida en el Amazonas és un d’aquells títols que, sense necessitat de grans girs mecànics, aconsegueix deixar empremta gràcies a la coherència entre allò que proposa i com ho executa. És un joc que convida a construir un petit ecosistema, a fer créixer un territori i a veure com tot s’ordena de manera orgànica. No busca emocions extremes ni tensió constant, sinó oferir una experiència pausada i immersiva dins d’un eurogame modern, amb un nivell de complexitat mitjà i un fort component sensorial.
El cor del joc és la seva bossa de fitxes —un motor que marca el ritme de la
partida. Les fitxes representen recursos naturals, i la gestió d’aquests
recursos es converteix en el nucli de les decisions. Cada torn implica triar
entre expandir el teu territori, millorar la bossa o activar els animals per
obtenir punts i beneficis.
Aquesta combinació de gestió econòmica i
construcció de motor funciona molt bé perquè dona una sensació clara de
progrés. La partida comença amb poques opcions i acaba amb un tauler ple de
vida, cosa que transmet molt bé la idea d’un ecosistema en creixement. El ritme
és pausat, però no lent: hi ha prou interacció indirecta (especialment en la
carrera pels animals i els espais del mercat) per mantenir l’atenció sense
convertir-ho en un joc agressiu.
Aquest joc agradarà sobretot a aficionats als euros mitjans que busquen una
experiència més relaxada però amb decisions significatives, jugadors que
valoren l’aspecte visual i la coherència temàtica o grups que prefereixen la
competència indirecta i el joc planificat a llarg termini.
Pot decebre, en canvi, a qui busqui interacció
directa, tensió constant o partides curtes (amb quatre jugadors pot allargar-se
fins a les dues hores i mitja).
En definitiva,
Vida en el Amazonas és una mostra excel·lent de com es pot combinar
elegància mecànica i bellesa temàtica en un eurogame modern. No pretén
reinventar el gènere, sinó oferir una experiència harmònica i satisfactòria. Té
prou profunditat per retenir els jugadors exigents, però també és prou amable
per obrir portes a qui vulgui anar més enllà dels jocs familiars.
No és un joc d’emocions fortes ni de
competició ferotge, sinó un espai per gaudir del procés: veure com el teu
ecosistema es desenvolupa i arriba a un equilibri propi. I això, en un mercat
saturat de jocs que volen sorprendre a cada torn, és gairebé un acte de
maduresa lúdica.
Fitxa tècnica
Nom: Vida en el Amazonas
Autor: Jamie Bloom
Il·lustradora: Sophia Kang
Editorial: Delirium Games
Jugadors: 1 - 4
Edat recomanada: +14 anys
Durada: 60 - 150 minuts
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa la teva resposta