Boonlake

 

Boonlake: Exploració estratègica en un riu d’opcions

Quan parlem de jocs de taula d’estratègia, Boonlake es presenta com una proposta que no deixa indiferent a ningú. Dissenyat per Alexander Pfister, una de les ments més respectades en el panorama dels eurogames, creador de Great Western Trail o Maracaibo (ressenya aquí), Boonlake ens ofereix una immersió en un territori verge i misteriós que cal explorar, transformar i habitar. El joc ens convida a dirigir un grup de pioners que busquen una nova vida en un lloc remot, tot emprant mecàniques sofisticades de selecció d'accions, gestió de recursos i construcció de motor econòmic.

El títol del joc pot confondre: no hi ha cap llac destacat en el mapa. El "llac" només és una pista temàtica que ens duu a un riu central que serveix com a rellotge i mètode de puntuació. Aquesta subtil confusió és una declaració d’intencions: Boonlake juga amb les expectatives, tant a nivell temàtic com mecànic, per oferir una experiència densa i diferenciada dins el gènere.

De què va?

El joc transcorre en una regió anomenada Boonlake, suposadament deshabitada. Els jugadors assumeixen el paper de colons que comencen des de zero: exploren, construeixen edificis, crien bestiar, recluten habitants i milloren la seva infraestructura tecnològica per prosperar.

L’objectiu és clar: sumar el major nombre de punts de victòria. Per aconseguir-ho, cal desenvolupar de manera intel·ligent el tauler personal, col·locar estructures en el mapa central, aprofitar els beneficis temporals del riu i saber escollir les accions més eficients en cada moment. Tot plegat en una partida que es divideix en dues grans rondes, cadascuna amb dues fases de puntuació intermitja i una final.

Desenvolupament de la partida

El joc es divideix en quatre etapes, marcades per les rescloses del riu. Cada cop que un jugador arriba a una resclosa, s’activa una fase de puntuació. Quan tots han travessat la quarta, la partida s’acaba.

El ritme el marca el moviment pel riu, que es fa cada vegada que un jugador escull una fitxa d’acció. Les fitxes d’acció són l’eix central del joc: triar-les bé és crucial.

Durant el torn, el jugador:

1.      Escull una de les 7 fitxes d’acció.

2.      Fa l’acció principal (ex: explorar, jugar carta, expandir, construir...).

3.      Tots els altres poden fer l’acció secundària.

4.      Mou el seu vaixell pel riu (segons posició de la fitxa).

5.      Reorganitza les fitxes d’acció.

Això dona lloc a partides amb molt poca inactivitat: tothom juga gairebé en tots els torns, i això ajuda a mantenir l’atenció constant. A més, la interacció indirecta al mapa i amb les accions compartides fa que estiguis pendent de què fan els altres.

Mecàniques de joc: un sistema ric i exigent

Selecció d’accions compartida

El sistema de selecció d’accions és el cor de Boonlake. Hi ha set fitxes d’acció, i en cada torn un jugador en tria una, fa la seva acció especial i la resta de jugadors poden fer-ne una acció menor. Aquesta interacció constant manté tothom atent i estratègicament actiu. Cada fitxa també determina quantes caselles avancen els vaixells dels jugadors pel riu, afegint tensió tàctica a cada decisió.

Gestió de cartes i recursos virtuals

Amb 165 cartes de projecte que es divideixen en pals de dia, vespre i nit, els jugadors han de gestionar la seva mà i decidir quan jugar, descartar o conservar cartes. Els recursos (fusta, argila, pedra i ferro) no es representen amb fitxes, sinó amb un sistema virtual gestionat per pots. Cal anticipar-se i ajustar el teu nivell de producció a les cartes que vols activar.

Palanques i modernització

El sistema de palanques permet desbloquejar accions especials que poden ser activades un cop per fase. Aconseguir-les requereix sacrificis, però el benefici pot ser clau per dominar la partida. Algunes palanques tenen un impacte enorme, i escollir les millors en el moment just pot suposar una gran diferència de puntuació.

Les rescloses i el riu com a cronòmetre

El riu central divideix el progrés del joc. Hi ha tres rescloses que marquen fases de puntuació, i cada cop que un jugador creua una d’aquestes, obliga tothom a passar comptes. Avançar massa ràpid pot deixar enrere oportunitats; anar massa lent pot fer perdre torns importants. Cal trobar el ritme ideal.

Jugabilitat a 2, 3 i 4 jugadors

A 2 jugadors, el joc respira més. Tens espai per al bestiar, més llibertat d’exploració, però l'acció col·lectiva es repeteix més sovint (cada dos torns, tu tries fitxa). Això fa que vegis més sovint accions que no vols fer i el riu avanci més lent si ningú força.

A 4 jugadors, tot es tensa: les caselles del riu s’omplen, les accions volen, les oportunitats desapareixen. La interacció indirecta és constant. Tot i que pot semblar que hi ha més caos, la partida flueix sorprenentment bé. No hi ha massa temps mort, perquè gairebé sempre estàs fent alguna cosa.

A 3, per mi, és la millor configuració. Tens prou tensió al mapa, però no tanta saturació. Les fitxes d’acció giren a bon ritme, i el tauler central té la densitat justa perquè cada moviment importi.

El millor i el pitjor

✔El millor:

• El sistema d’accions compartides: És probablement la mecànica més distintiva i reeixida del joc. Cada torn és una oportunitat per fer el teu moviment... però també ho és per a la resta. Això fa que mai deixis de jugar i que cada elecció tingui repercussions col·lectives. Pocs jocs aconsegueixen un nivell tan alt d’interacció indirecta sense conflicte directe. A més, afegeix una dimensió de lectura de joc: què convé als altres? Quan els faig més favor que jo mateix?
• Decisió constant i significativa: Res a Boonlake és trivial. Cada acció ve acompanyada de múltiples derivades: què desbloquejo al meu tauler? Com canvia el meu motor? A qui ajudo? M’estic quedant enrere al riu? Aquesta tensió fa que la partida sigui cerebral i intensa del minut 1 fins al final.
• Alta rejugabilitat: Amb 165 cartes, moltes palanques diferents, fitxes de puntuació variables, mapa modular i decisions que no es poden repetir exactament, el joc no té dues partides iguals. I tot i això, les regles bàsiques no canvien gaire, cosa que afavoreix l’adaptació del grup a llarg termini.
• Sistema de producció abstracte però elegant: No acumules recursos, sinó que tens accés a ells si tens prou “pots” a la posició correcta. Aquest sistema de producció virtual és extremadament funcional i t’obliga a pensar com i quan moure aquests pots, aportant una capa estratègica subtil i diferent del que és habitual.
• Ritme controlat pel riu: El riu actua com a marcador de temps i com a via de gestió del tempo. Pots accelerar per activar puntuacions o frenar per optimitzar millor. Aquesta llibertat de marcar el ritme afegeix una tensió constant i convida a jugar amb el tempo general de la partida.
• Palanques que donen identitat: La possibilitat d’obtenir habilitats úniques per jugador (una acció especial per ronda) et permet adaptar l’estratègia i crear un “rol” dins la partida. Algunes són tan bones que canvien completament la forma com encares les accions principals.
  

❌ El pitjor

• Corba d’aprenentatge molt abrupta: Tot i ser lògic un cop entès, Boonlake té una entrada difícil. El manual és dens i sovint poc clar; no hi ha targetes d’ajuda per jugador i la simbologia pot resultar aclaparadora. La primera partida no serà mai una experiència rodona, i caldrà paciència i repetició.
• Simbologia críptica i mal explicada: Alguns símbols són petits, amb excepcions difícils d’interpretar. El manual no ajuda gaire a destriar cada acció en detall i hi ha cartes i llosetes que no tenen una explicació evident sense anar al reglament. Això pot trencar el ritme de joc, especialment per jugadors no experimentats.
• Fitxes de puntuació confuses: Aquestes fitxes es canvien a cada resclosa i demanen condicions canviants. El concepte no és dolent, però la seva aplicació és feixuga i sovint frustrant. Oblidar-te’n pot suposar perdre punts, i entendre’n el funcionament (sobretot a la primera partida) pot resultar un obstacle.
• Tema pràcticament inexistent: Tot i la premissa de “colonitzar terres noves”, el joc és purament mecànic. El riu podria ser una pista d’atletisme i les vaques, drons. No hi ha cap connexió emocional amb el tema, i això per a alguns jugadors pot ser una barrera.
• Desequilibri entre palanques: Algunes palanques són clarament més útils que d’altres, especialment si es poden activar des de ben aviat. Les millores que ofereixen punts per accions habituals (com jugar cartes) poden esdevenir desproporcionadament poderoses, mentre que d’altres tenen un impacte més modest.
• Pot durar massa si ningú empeny el riu: Tot i que el riu marca el ritme, si cap jugador vol avançar ràpidament, la partida es pot allargar innecessàriament. Aquesta inèrcia compartida pot fer que les partides a 4 jugadors superin les 2,5 hores fàcilment.
  

Valoració final

Després d’unes quantes partides a Boonlake, em trobo amb un sentiment que no és fàcil d’explicar. No és un amor a primera vista, però tampoc és un joc que puguis oblidar fàcilment. És com aquell llibre que comença espès, però t’acaba atrapant per la riquesa dels detalls. I això ja diu molt d’un eurogame com aquest.

Començo per allò que més m’ha enganxat: el sistema de selecció d’accions. Pfister aquí es llueix amb un mecanisme que combina planificació, oportunisme i interacció com pocs jocs aconsegueixen. La sensació de "si agafo això, els altres podran fer allò" és constant, i cal estar alerta en cada moviment. El fet que gairebé tots els jugadors puguin fer alguna acció en el torn dels altres manté tothom implicat tota l’estona. Aquesta és una de les grans virtuts de Boonlake: redueix al mínim el temps mort i et fa sentir part del flux del joc en tot moment.

A nivell estratègic, el joc és una meravella. Hi ha moltes capes de decisions: gestió de mà, desenvolupament del teu tauler personal, construcció sobre el mapa, control del ritme del riu, optimització d’ingressos... Tot això es creua en un trencaclosques exigent, on cada acció compta. Això sí, si ets dels que pateix paràlisi per anàlisi, Boonlake pot ser esgotador.

Però no tot són flors. La temàtica, sincerament, és el punt feble del joc. El títol parla d’un llac, però gairebé tota la partida la passes movent un vaixell riu avall. L’art no ajuda massa a reforçar aquesta ambientació —tot i que la portada és atractiva, la resta és funcional però bastant poc inspirada. A més, les primeres partides poden ser dures per a qui no hi estigui acostumat: la iconografia necessita temps per assimilar-se, i el joc demana una inversió inicial de paciència que no tots els grups estan disposats a fer.

Un altre detall que vull remarcar és el desequilibri entre algunes palanques i opcions de millora. Hi ha algunes combinacions que, si les captures d’hora, poden marcar una diferència significativa. No és un trencament del joc, però sí un aspecte a tenir en compte, especialment quan jugues amb persones amb nivells d'experiència diferents.

També em queda un regust estrany amb les fitxes de puntuació: m’encanta la idea, però la implementació se sent feixuga i, per a molts jugadors, és el moment més confús de la partida. Potser amb una mica més de claredat o una simplificació, serien una gran eina per diversificar estratègies. Tal com estan, sovint només aporten complexitat extra.

I ara, parlant de durada: la caixa promet 40 minuts per jugador, però les primeres partides fàcilment poden allargar-se més de 3 hores. Això no és cap drama si t’agrada submergir-te en una sessió d’eurogame densa i plena de decisions, però per a grups menys habituats, pot passar factura. Una petita variant que augmenti el moviment pel riu pot ajudar molt a agilitzar la partida sense perdre profunditat.

Tot i això, i després de totes les voltes, m’ho he passat molt bé jugant a Boonlake. És un d’aquells jocs que cada vegada que el treus a taula, aprens alguna cosa nova. No és perfecte, però és profund, exigent i —sobretot— diferent. I això últim, en un panorama tan saturat de jocs, és molt d’agrair.

Conclusió? Si t’agraden els euros durs, si gaudeixes explorant sistemes nous i no t’importa que el tema sigui una excusa elegant per fer mecàniques potents, Boonlake mereix un lloc a la teva ludoteca. Potser no sortirà a taula cada setmana, però quan ho faci, t’hi quedaràs una bona estona... i amb ganes de tornar-hi.

Fitxa tècnica

• Nom: Boonlake

• Autor: Alexander Pfister

• Il·lustradors: Klemens Franz 

• Editorial: Arrakis Games

• Jugadors: 1 - 4 

• Edat recomanada: +14 anys

• Durada: 80 - 160 minuts