Flatiron

 

Flatiron – Arquitectura tàctica al cor de Manhattan

Introducció

Avui ens enfilem fins a l’inici del segle XX, quan Nova York començava a mirar cap al cel amb ganes. En aquest context arriba Flatiron, el nou joc per a dos jugadors del Llama Dice (Sheila Santos i Israel Cendrero), responsables de títols com The Red Cathedral o The White Castle (ressenya aquí). Aquesta vegada deixen de banda els daus per oferir-nos un joc molt més tàctic, elegant i ajustat com un vestit fet a mida.

Aquest nou títol és una experiència de construcció urbana que es juga en poc menys d’una hora, però que ofereix un espai de decisions ben ajustat i una interacció subtil i calculada. És un joc on planificar cada acció importa, i on cada moviment pot deixar el rival ben col·locat... o totalment fora de lloc.

De què va?

A Flatiron, cada jugador representa una empresa constructora rival que vol deixar empremta en el skyline de Manhattan. El repte: aixecar l’edifici Flatiron pis a pis, col·locant pilars, construint plantes i gestionant amb cura una reputació pública que, si no es controla, pot acabar restant punts al final.

El joc es desenvolupa mitjançant un sistema de col·locació d’un sol treballador (peó d’arquitecte), que es desplaça per diferents localitzacions del tauler (els carrers de Manhattan o l’ajuntament). A mesura que el joc avança, anem creant un motor d'accions personalitzat, pilar a pilar, planta a planta, decidint amb cada carta si volem l’acció de dalt o de baix. Però atenció, que algunes accions molt potents vénen amb un “cost” en reputació que pot penalitzar al final de la partida. Així que cal trobar l’equilibri entre ser un arquitecte eficient i un ciutadà exemplar. I no sempre és fàcil.

Com funciona?

El funcionament és ben senzill de seguir però difícil de dominar. Cada torn:

• Mous el teu arquitecte a una nova ubicació (mai pots repetir lloc, ni compartir amb l’altre jugador).
• Allà tries una de tres opcions: comprar carta, activar el teu motor (la columna d’accions d’aquell carrer), o simplement agafar dues monedes.

El cor del joc està al tauler personal, amb quatre columnes (una per cada carrer). Cada columna conté cartes, aquestes cartes que compres tenen dues accions, una superior i una inferior, i en el moment de col·locar-les hauràs de decidir quina et quedes activa, això vol dir que, si t'ho has muntat bé, pots fer un combo ben xulo que et deixi mig gratacel muntat en un sol torn.

Aquí entra un dels dilemes més interessants del joc: moltes de les millors accions venen acompanyades de punts de reputació negativa. Si acabes amb una reputació dolenta en una columna, et penalitzarà al final de la partida.

Els pilars que vas comprant et serviran per anar construint les plantes de l’edifici. Quan una planta té tres pilars (de colors diferents), la pots completar col·locant-ne una nova al damunt, la qual cosa et dona punts i, a més, activa un nou efecte especial per a tots.

Una altra mecànica destacable és el sistema de diaris, que ofereixen accions adicionals i s’obtenen en moments claus de la partida (cada 10 punts de victòria). Això injecta dinamisme i estratègia, especialment quan cal decidir si gastar-los o reservar-los per frenar l’avenç del rival.

I no oblidem l’Ajuntament, que és com un taulell alternatiu on pots fer accions especials i comprar cartes de Decret que et donaran punts extra al final de la partida si compleixes certs requisits.

Una anècdota de partida

Durant una de les partides, el meu rival va exclamar: “No vull acabar aquesta planta perquè sé que tu acabaràs la següent i guanyaràs el doble de punts!”. Aquesta frase resumeix molt bé una de les tensions recurrents a Flatiron: el joc constant d’estira-i-arronsa, on acabar un pis pot beneficiar més el rival que a tu mateix. I sí, a vegades et veus forçat a fer-ho perquè és l’única acció viable. 

El millor i el pitjor

✔️ El millor:

• Un motor d’accions molt satisfactori. Començar fent una acció senzilla i acabar fent-ne tres o quatre de seguides dona una sensació genial.
• Partides ajustades i ràpides. No et canses, no s’eternitza. Té el ritme perfecte per a una sessió després de sopar.
• Producció de qualitat. El gratacel en 3D és molt vistós i les peces de fusta donen molt gust de tocar.
• Tensió constant. Sempre hi ha alguna carta que vols, algun pis que caldria evitar fer... però que si no el fas tu, el farà l’altre.
  

❌ El pitjor:

• El final pot quedar una mica estancat si les cartes que surten no ajuden a millorar la reputació o no encaixen amb el que busques.
• Requereix un rival a l’altura. Si jugues amb algú molt novell, el ritme pot trontollar una mica.
• La sensació de “li estic regalant punts” pot frustrar una mica segons amb qui juguis, sobretot si s’aprofiten massa dels teus moviments.
• Repetitiu a llarg termini? Potser sí el jugues massa sovint. Les cartes són sempre les mateixes i, tot i la variabilitat dels taulers, al cap d’unes partides notes una mica de déjà vu.

Valoració final

Flatiron no és un joc que revolucionarà el gènere, però sap exactament què vol ser i ho fa molt bé. És elegant, tàctic, amb una mecànica molt polida i un tempo que no deixa respirar. Ideal per jugar amb la parella o amb aquell company/a habitual de jocs. Si ets dels que gaudeix amb Watergate (ressenya aquí), Splendor Duel o 7 Wonders Duel, aquí tens una altra perla per al teu duet.

El més destacable és la sensació de progrés. Passes de fer accions senzilles a controlar torns sencers amb bones combinacions. I tot això mentre intentes mantenir la reputació a ratlla, evitar que l’altre et robi aquella carta clau, i ser qui col·loqui l’última teulada. Perquè sí, empatar en punts i perdre perquè l’altre ha acabat l’edifici fa mal. Molt mal.

Ara bé, no és un joc per treure a qualsevol ni en qualsevol moment. Té la seva corba d’aprenentatge i necessita una mica de dedicació per treure-li tot el suc. Però si t’agrada aquest estil de joc, t’ho passaràs d’allò més bé construint pis per pis mentre mires de no deixar-te empassar pel ritme del rival.

Conclusió? Un joc molt recomanable, sobretot si busques alguna cosa per a dos jugadors que combini tensió, estratègia i una producció cuidada. Sense fer soroll, Flatiron aconsegueix destacar entre els jocs per a dos jugadors. Com l’edifici real, no és el més alt... però és inconfusible.

Fitxa tècnica

• Nom: Flatiron

• Autors: Sheila Santos i Isra Cendrero

• Il·lustrador: Weberson Santiago

• Editorial: Ludonova

• Jugadors: 1 -  2

• Edat recomanada: +12 anys

• Durada: 45 minuts