Viernes
És sorprenent tot el que aconsegueix fer Viernes amb tan pocs elements. Una caixa petita, un grapat de cartes i unes regles que s'expliquen en pocs minuts són suficients per construir un dels jocs en solitari més influents dels últims anys. Lluny de buscar una gran aventura narrativa o un desplegament espectacular, Friedemann Friese aposta per una idea molt simple... i l'executa amb una precisió admirable.
El seu gran encert és plantejar un joc de construcció de pila des d'una perspectiva completament diferent de l'habitual. Aquí no es tracta d'acumular cartes cada vegada més poderoses, sinó d'aprendre a modelar la nostra baralla perquè Robinson deixi de ser un nàufrag incompetent i es converteixi, a poc a poc, en algú capaç de sobreviure pels seus propis mitjans. I el més curiós és que, per aconseguir-ho, sovint caldrà acceptar derrotes que aparentment semblen un pas enrere.
Robinson Crusoe acostuma a ser el protagonista de qualsevol història sobre una illa deserta. Però a Viernes la perspectiva canvia completament. Aquí nosaltres no interpretem el famós nàufrag, sinó que serem Divendres, l'habitant de l'illa que haurà d'ensenyar un Robinson sorprenentment maldestre a sobreviure. I quan dic maldestre, no exagero: al començament de la partida és capaç de fracassar davant dels reptes més senzills.
Publicat originalment l'any 2011 i reeditat ara per 2 Tomatoes Games, Viernes continua sent una de les recomanacions més habituals quan algú busca un bon joc exclusivament en solitari. I no és tant perquè reinventi el gènere, sinó perquè és capaç de demostrar que una idea brillant, quan està ben executada, pot continuar funcionant igual de bé molts anys després.
De què va?
A Viernes ens posem en la pell de Divendres, l'habitant de l'illa que decideix ajudar Robinson Crusoe després del seu naufragi. El problema és que el nostre nou company no arriba precisament preparat per sobreviure. Al contrari: és inexpert, maldestre i incapaç de superar fins i tot els reptes més senzills. La nostra missió serà convertir-lo, a força d'errors i aprenentatge, en algú capaç d'abandonar l'illa.
Per aconseguir-ho haurem d'afrontar tota mena de perills: animals salvatges, exploracions, restes del naufragi o situacions inesperades que, un cop superades, es transformaran en noves habilitats per a la nostra baralla. Cada obstacle superat representa una lliçó apresa, mentre que cada derrota també ens servirà per deixar enrere les cartes més febles i preparar-nos millor per als reptes que vindran.
Però el temps no juga al nostre favor. A mesura que Robinson guanya experiència peró també es fa maldestre, i això començarà a passar factura a la nostra baralla. L'objectiu final serà arribar prou preparats a l'enfrontament contra dos pirates que posaran a prova tot el que haurem construït durant la partida.
En el fons, Viernes és un joc sobre la progressió. Comencem controlant un Robinson pràcticament inútil i acabem intentant convertir-lo en un autèntic supervivent. Aquest recorregut és el que dona sentit a totes les decisions que prendrem durant la partida i el que acaba convertint un grapat de cartes en una experiència sorprenentment satisfactòria.
Com es juga?
Viernes és un joc de construcció de pila amb una premissa força diferent de la que acostuma a oferir el gènere. Aquí no comprarem cartes ni desenvoluparem un motor econòmic. Tot gira al voltant d'ajudar Robinson a superar una sèrie de perills mentre anem refinant la seva baralla perquè sigui cada vegada més eficient.
La partida es desenvolupa al llarg de tres etapes de dificultat creixent. A cada torn revelarem dues cartes de perill i n'escollirem una per afrontar, deixant l'altra per més endavant. Aquesta petita decisió és més important del que sembla, perquè no només determina quin repte intentarem superar, sinó també quins riscos estem ajornant per al futur.
Cada perill estableix un valor de força que haurem d'assolir utilitzant les cartes de la nostra baralla. Inicialment, Robinson és qualsevol cosa menys un supervivent: la majoria de cartes ofereixen molt poca força, algunes fins i tot resten punts, i superar els primers obstacles acostuma a ser més complicat del que sembla. Si no n'hi ha prou amb les cartes que podem revelar gratuïtament, sempre podem gastar punts de vida per continuar robant-ne més, en una decisió constant entre assumir més risc o acceptar la derrota.
I és aquí on Viernes mostra la seva millor idea.
Quan fracassem davant d'un obstacle no només perdem vida; també tenim l'oportunitat d'eliminar algunes de les cartes més febles de la nostra baralla. En canvi, si superem el repte, aquella carta de perill es converteix en una nova habilitat que passarà a formar part de la nostra baralla. D'aquesta manera, el joc crea un cercle molt elegant: les victòries ens fan més forts, però les derrotes també ens ajuden a desfer-nos del que ens perjudica.
A mesura que la partida avança comencen a aparèixer cartes amb habilitats especials que permeten robar més cartes, destruir-ne d'altres o combinar efectes entre si. Sense afegir una gran complexitat, aquestes petites sinergies fan que cada vegada sigui més satisfactori veure com la nostra baralla funciona de manera més eficient que als primers torns.
Però hi ha un altre element que impedeix acomodar-se. Cada vegada que s'esgota la nostra baralla, Robinson es torna maldestre i hi afegim una nova carta de maldestre. Aquestes cartes representen el pas del temps i fan que la partida tingui una pressió constant: no podem dedicar-nos eternament a construir la baralla perfecta perquè, tard o d'hora, començarà a empitjorar.
Quan hàgim superat les tres fases de dificultat arribarem a l'enfrontament final contra dos pirates escollits aleatòriament. Serà el moment de comprovar si totes les decisions preses durant la partida han estat les correctes o si, per contra, Robinson encara no està preparat per abandonar l'illa.
Sensacions en partida
Hi ha pocs jocs que aconsegueixin convertir una derrota en una sensació positiva. A Viernes m'ha passat més d'una vegada acabar un combat content perquè, gràcies a haver fracassat, podia eliminar dues cartes dolentes de la meva baralla. És una situació força curiosa, perquè va completament en contra del que esperes d'un joc, però és precisament aquesta manera de capgirar les expectatives el que acaba donant-li tanta personalitat.
Les primeres partides, però, poden resultar una mica desconcertants. L'instint et diu que has d'intentar superar tots els obstacles, gastar punts de vida si cal i sortir vencedor de cada enfrontament. Però ben aviat descobreixes que Viernes no premia jugar d'aquesta manera. El moment en què entens que, de vegades, és millor perdre un combat per construir una baralla més eficient és també el moment en què el joc acaba de fer clic. I aquesta sensació d'aprenentatge és una de les coses que més m'han agradat.
També funciona molt bé la progressió que experimenta Robinson al llarg de la partida. Al principi sembla incapaç de fer absolutament res: qualsevol obstacle és una amenaça i la majoria de cartes aporten molt poca ajuda. Però, a mesura que la baralla es va refinant, comencen a aparèixer habilitats més interessants, petits combos i situacions que fan evident fins a quin punt hem evolucionat. Quan arribes als pirates tens la sensació d'haver construït un personatge completament diferent del que va començar l'aventura.
Un altre aspecte que m'ha convençut és la manera com el joc introdueix la pressió del temps. Les cartes de maldestre és una mecànica molt senzilla, però tremendament efectiva. Sempre tens la temptació d'allargar una mica més la partida per deixar la baralla perfecta, però cada vegada que Robinson es torna maldestre aquesta idea es torna una mica més difícil. El joc aconsegueix transmetre molt bé aquella sensació que no pots entretenir-te massa perquè el temps juga en contra teu.
El ritme també és un dels seus punts forts. La preparació és mínima, els torns són molt àgils i una partida sencera difícilment supera la mitja hora. Això fa que les derrotes rarament es visquin com una frustració. Al contrari, és habitual acabar una partida i pensar immediatament què hauries pogut fer diferent. Pocs jocs conviden tant a tornar-los a jugar de seguida com aquest.
Evidentment, no tot són virtuts. La sort té un pes important i hi ha partides en què l'ordre de les cartes et pot posar les coses molt complicades, especialment durant els primers compassos, quan encara disposes de poques opcions per controlar la situació. També és un joc que, després de moltes partides, pot donar una certa sensació de repetició. Les mecàniques són sempre les mateixes i, malgrat la variabilitat dels pirates i de l'ordre de les cartes, no deixa de ser una experiència bastant continguda.
Tot i això, crec que aquesta senzillesa és també una de les seves grans fortaleses. Viernes no intenta impressionar amb una infinitat de sistemes ni amb una gran quantitat de contingut. Agafa una única idea, la desenvolupa amb molta intel·ligència i aconsegueix que cada decisió tingui importància. Potser no és el joc en solitari més espectacular del mercat, però sí un dels que millor demostren que, amb una mecànica elegant i ben afinada, no cal gaire res més per oferir una experiència memorable.
El millor i el pitjor
✔️ El millor
- Una manera brillant d'entendre la construcció de pila: La gran idea de Viernes és que construir una bona baralla no consisteix només a aconseguir cartes millors, sinó també a saber quan convé eliminar les pitjors. El fet que perdre combats pugui ser beneficiós dona una profunditat sorprenent a unes regles molt senzilles.
- Partides ràpides que conviden a repetir: Entre la preparació i la durada de la partida és molt fàcil jugar-ne una rere l'altra. Quan perds, la sensació no és tant de frustració com de voler provar una estratègia diferent a la següent partida.
- Una dificultat molt ben ajustada: És un joc exigent. Guanyar no és gens fàcil, sobretot les primeres partides, però gairebé sempre tens la impressió que podries haver pres alguna decisió millor. Aquesta sensació de millora constant és una de les claus de la seva rejugabilitat.
- Excel·lent aprofitament dels components: Amb una caixa molt petita i un nombre reduït de cartes, Viernes
aconsegueix oferir una experiència sorprenentment completa. És una demostració
que no cal un desplegament enorme per construir un joc profund.
❌ El pitjor
- La sort pot ser determinant: Per molt que el joc premiï la planificació, hi ha moments en què l'ordre de les cartes decideix massa la partida. Un robatori desafortunat o una carta de maldestre en el pitjor moment poden complicar molt les coses.
- Les primeres fases poden resultar repetitives: Durant els primers torns el marge de maniobra és reduït. Encara no disposem de gaires habilitats i moltes decisions passen simplement per intentar depurar la baralla. La partida guanya molt interès a mesura que Robinson evoluciona.
- No agradarà a qui busqui una gran immersió temàtica: Tot i que la idea d'ajudar Robinson està ben integrada, al final la partida
funciona sobretot com un trencaclosques matemàtic. Si el que busques és una
aventura narrativa de supervivència, probablement hi ha opcions més adequades.
Valoració final
Hi ha jocs que destaquen per la seva producció, d'altres per la quantitat de contingut que ofereixen i alguns per la complexitat de les seves mecàniques. Viernes, en canvi, pertany a aquella categoria de jocs que triomfen per una idea brillant executada amb una precisió admirable. Amb una caixa petita, un grapat de cartes i unes regles sorprenentment accessibles, Friedemann Friese va aconseguir crear una experiència que continua sent una referència dins dels jocs exclusivament en solitari més de quinze anys després de la seva publicació.
El gran mèrit del joc és que pràcticament totes les seves mecàniques treballen en la mateixa direcció. La construcció de la baralla, la necessitat de decidir quan val la pena assumir una derrota, la pressió constant que generen les cartes de maldestre i l'evolució de Robinson formen un conjunt molt coherent, on cada decisió sembla tenir conseqüències reals. És un d'aquells jocs que no impressionen per la quantitat de regles, sinó per la manera com aquestes encaixen entre si.
També crec que és un joc que recompensa l'experiència del jugador. Les primeres partides acostumen a ser dures i és fàcil pensar que la dificultat depèn massa de la sort. Però, a mesura que vas entenent el seu funcionament, descobreixes que moltes derrotes provenen de decisions preses diversos torns abans. Aquesta sensació d'anar aprenent partida rere partida és, probablement, una de les seves grans virtuts i el principal motiu pel qual costa tant jugar-ne només una.
Això no vol dir que sigui un joc perfecte. La sort continua tenint un paper important, el manual podria ser més clar i, després d'un bon nombre de partides, és inevitable que algunes situacions es repeteixin. Tampoc és un joc especialment temàtic: més enllà de la seva ambientació, el que tenim al davant és sobretot un trencaclosques de cartes molt ben construït.
Però aquestes limitacions queden en un segon pla davant de tot el que ofereix. Viernes és un exemple magnífic de com un disseny elegant pot envellir molt millor que molts jocs molt més ambiciosos. Si busques una gran aventura narrativa, probablement hi ha opcions més adequades. Ara bé, si el que t'agrada són els jocs que et fan pensar, que et plantegen decisions interessants i que et deixen amb ganes de tornar-ho a provar tan bon punt has perdut, costa trobar una recomanació millor.
Perquè, al cap i a la fi, Viernes demostra una cosa que sovint oblidem en aquest hobby: les grans idees no necessiten grans caixes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa la teva resposta