Maravillas del Mundo
Maravillas
del Mundo, publicat
originalment el 2023 i dissenyat per Zé Mendes, és un joc que entra sense fer
gaire soroll dins del gènere de la col·locació de llosetes, però que, un cop a
taula, revela una ambició molt més gran del que podria semblar a primera vista.
Editat en castellà per Maldito Games, ens proposa una experiència de city
building competitiva on l’espai, el tempo i l’economia ajustada són molt
més importants que no pas l’espectacularitat de les grans meravelles que li
donen nom.
Tot i que el joc gira temàticament al voltant de la construcció de monuments icònics del món antic, Maravillas del Mundo no és tant un joc sobre “aconseguir meravelles” com sobre construir una ciutat coherent que les pugui sostenir. Les meravelles són el premi visible, però el veritable joc passa en els carrers, els edificis i les connexions que vas traçant torn rere torn.
És un joc
que no et pregunta què vols construir, sinó com i quan pots permetre’t
fer-ho.
De què va?
A Maravillas del Mundo, cada jugador desenvolupa la seva pròpia ciutat sobre un tauler personal al llarg d’un màxim de deu rondes. Cada ciutat és un petit ecosistema urbà format per edificis de diferents colors i formes, connectats mitjançant camins i, eventualment, coronats per monuments emblemàtics del món antic.
Els edificis són la base del joc. Representats per poliòminos de mides i colors diversos, proporcionen recursos, fan créixer la població i condicionen la puntuació final. Però no són simples peces de puntuació: la seva col·locació està fortament restringida. Normalment han de connectar amb un camí existent o amb un altre edifici del mateix color, cosa que obliga a planificar patrons urbans coherents i anticipar espais futurs.
Els camins són l’estructura de la ciutat. Sense camins no hi ha expansió possible, i quedar-se sense sortides és una manera molt ràpida d’autobloquejar-se. Les torres, més cares i limitades, permeten iniciar nous eixos de construcció quan el traçat existent ja no dona més de si.
Les meravelles funcionen com a objectius de mitjà termini. Cada monument té requisits concrets de recursos, població o disposició espacial, i construir-lo implica gastar tot l’or que et quedi en aquell moment. Aquest detall, aparentment anecdòtic, és una de les decisions de disseny més importants del joc, perquè converteix cada ronda en una cursa de tempo i oportunitat.
Com es juga?
La partida
es desenvolupa en deu rondes, totes amb una estructura molt clara. Cada ronda, els
jugadors disposen d’una quantitat fixa d’or (normalment set monedes) i, en
ordre de torn, van realitzant accions d’una en una fins que han gastat tots els
diners.
Les accions
disponibles són poques, però molt carregades de conseqüències:
- Comprar edificis de diferents
mides i colors.
- Comprar camins (llargs o
conjunts de curts).
- Construir una torre, que permet
iniciar noves branques de ciutat.
- Comprar l’ordre de torn per a
la següent ronda.
- Construir una meravella, pagant
tot l’or restant.
Quan tots els jugadors han gastat totes les monedes, la ronda acaba. Les fitxes no comprades es descarten, es reposen els subministraments i es redefineix l’ordre de torn segons la població i les compres prèvies.
Aquest sistema fa que cada moneda compti. No hi ha estalvi possible ni acumulació entre rondes: has de gastar-ho tot. Això força decisions incòmodes, especialment en les darreres accions de cada ronda, quan potser no vols comprar res però estàs obligat a fer-ho.
La partida finalitza al final de la desena ronda o quan un jugador arriba al límit de població. La puntuació combina múltiples factors: població, equilibri de recursos, anells obtinguts amb monuments, espais naturals adjacents a la ciutat, edificis completament envoltats i penalitzacions per préstecs impagats. Cap d’aquests elements és dominant per si sol; el joc premia la coherència global més que no pas l’especialització extrema.
Sensacions en partida
Maravillas del Mundo és un joc que genera una tensió constant però silenciosa. No hi ha explosions de punts ni girs dramàtics sobtats, però sí una acumulació progressiva de petites decisions que, amb el temps, esdevenen determinants.
Una de les sensacions més habituals és la de no arribar mai a tot. Sempre hi ha un edifici que hauries volgut col·locar, un camí que hauries necessitat abans o una meravella que s’escapa per una moneda de diferència. Aquesta frustració no és accidental: forma part del caràcter del joc. Maravillas del Mundo no et vol fer sentir poderós; et vol fer sentir responsable.
La col·locació de llosetes és exigent i poc indulgent. És fàcil bloquejar-te a tu mateix si no penses amb prou antelació, i les solucions solen ser cares. Construir una torre per obrir una nova via de creixement pot salvar una ciutat, però també és una inversió que et retarda en altres aspectes. El joc no castiga amb penalitzacions explícites, sinó amb oportunitats perdudes.
La interacció entre jugadors és indirecta però constant. El mercat compartit fa que cada compra elimini opcions per a la resta, i sovint la tensió no ve tant del que fas tu com del que sospites que faran els altres. Les meravelles, en particular, generen una pressió temporal molt clara: si compleixes els requisits però no actues a temps, algú altre pot avançar-se.
El ritme és àgil, però no frenètic. Amb jugadors àgils, la partida flueix molt bé, però el joc ofereix prou decisions per provocar paràlisi per anàlisi en perfils més reflexius. No és un joc lleuger, tot i que les regles ho puguin semblar.
Un dels grans punts forts del joc és la satisfacció visual final. Al final de la partida, cada ciutat és diferent, amb relleu, profunditat i una presència molt notable a taula. És un d’aquells jocs que conviden a aturar-se un moment i observar el tauler des de baix, apreciant no només el resultat, sinó el camí que hi ha portat.
Producció i presentació
La producció és notable. Les meravelles són peces de fusta amb formes úniques i detalls serigrafiats que les fan molt recognoscibles. Els edificis i camins són sòlids i funcionals, amb una iconografia clara un cop interioritzada.
El reglament està ben estructurat i inclou molts exemples visuals, cosa que facilita l’aprenentatge. Tot i això, algunes regles de col·locació —especialment les relacionades amb colors i connexions— no són del tot intuïtives en les primeres partides i requereixen certa vigilància entre jugadors.
El millor i el pitjor
✔️ El millor
- Una economia ajustada que dona sentit a cada torn: L’obligació de gastar totes les monedes a cada ronda és una decisió de disseny molt encertada. No permet acomodar-se ni guardar recursos “per si de cas”, i força els jugadors a prendre decisions fins i tot quan cap opció sembla ideal. Aquesta pressió constant fa que cada torn tingui pes real i que el joc mantingui tensió de principi a fi.
- Col·locació de llosetes amb conseqüències visibles: Maravillas del Mundo no és un trencaclosques amable. Col·locar malament una peça pot bloquejar camins, limitar expansions futures o obligar a invertir en torres per corregir errors. El joc no castiga directament, però sí que arrossega les decisions al llarg de tota la partida, cosa que reforça la sensació de construir una ciutat amb història pròpia.
- Satisfacció clara com a joc de construcció: Independentment del resultat, el joc aconsegueix que el procés sigui gratificant. Al final de la partida, la ciutat construïda és tangible, única i coherent amb les decisions preses. Aquesta satisfacció visual i estructural és un dels grans atractius del joc.
- Interacció indirecta constant i ben integrada: Tot i no haver-hi confrontació directa, la competència pel mercat compartit
manté tothom atent. Cada compra redueix opcions per a la resta i obliga a
adaptar plans, especialment quan entren en joc les meravelles. És una
interacció silenciosa però efectiva.
- Algunes regles de col·locació poc intuïtives al principi: Especialment en les primeres partides, les restriccions de col·locació poden generar confusió. No són complicades, però sí poc naturals, i és fàcil cometre errors si no es vigila.
- Disponibilitat limitada de meravelles amb molts jugadors: En partides a quatre o cinc jugadors pot donar-se el cas que, durant algunes rondes, no hi hagi meravelles disponibles. No trenca el joc, però sí que pot generar una sensació estranya en un títol que les posa al centre del seu discurs temàtic.
- Exigència superior al que suggereix la seva aparença: Tot i la seva presentació atractiva, no és un joc lleuger. Les decisions són
nombroses i interdependents, i això pot provocar paràlisi per anàlisi en alguns
grups o cansament en sessions llargues.
Valoració final
Maravillas del Mundo és un joc que es defineix més pel que t’obliga a deixar de fer que no pas pel que et permet fer. No és un joc d’expansió lliure ni d’optimització còmoda, sinó un exercici constant de renúncia. Cada ronda presenta més possibilitats de les que realment pots assumir, i el disseny s’encarrega que aquesta tensió no desaparegui mai. El jugador no avança acumulant avantatges, sinó gestionant limitacions, i és aquí on el joc construeix la seva identitat.
Una de les seves grans virtuts és que no dissimula les conseqüències. Les decisions espacials, econòmiques i temporals no es resolen en el moment en què es prenen, sinó que condicionen la resta de la partida. Un camí mal col·locat, una torre construïda massa tard o una meravella ignorada en el moment adequat poden no semblar errors greus, però amb el pas de les rondes esdevenen punts d’inflexió clars. El joc no castiga, però tampoc perdona: simplement deixa que les teves decisions facin el seu recorregut.
A nivell de sensacions, Maravillas del Mundo transmet una tensió molt particular. No és un joc de grans explosions ni de girs sobtats, sinó d’una pressió constant i silenciosa. Jugues sempre amb la sensació que vas una mica just, que et falta una acció, una moneda o un espai més per acabar de quadrar el pla. Aquesta incomoditat és deliberada, i lluny de ser un defecte, és el que dona sentit a l’experiència. El joc no vol fer-te sentir poderós, sinó implicat.
Amb el pas de les partides, el joc millora notablement. No perquè es torni més senzill, sinó perquè el jugador aprèn a llegir millor el sistema i a acceptar que no tot es pot optimitzar. Aprens a planificar amb marge, a deixar portes obertes i a no enamorar-te massa d’una sola idea. En aquest sentit, és un joc que ensenya molt: cada partida és una lliçó sobre espai, tempo i priorització.
La temàtica acompanya bé aquesta experiència. Les ciutats que es construeixen al final de la partida no només són visualment atractives, sinó que reflecteixen clarament les decisions preses. No hi ha dues ciutats iguals, i observar-les un cop acabada la partida és part de la satisfacció del joc. No tant per comparar punts, sinó per entendre com cada jugador ha resolt —o no— el mateix repte.
Maravillas del Mundo tampoc busca agradar a tothom. Requereix atenció, planificació i una certa tolerància a l’error. Pot resultar exigent per a jugadors ocasionals i poc indulgent amb qui improvisa massa. Però per a aquells que gaudeixen dels jocs de construcció amb conseqüències reals, dels trencaclosques espacials exigents i de les decisions amb efecte acumulatiu, és una proposta molt coherent i satisfactòria.
En definitiva, Maravillas del Mundo és un joc que aposta per la densitat de decisions per sobre de l’espectacle. No impressiona per grandiloqüència ni per artificis, sinó per coherència de sistema. És d’aquells jocs que, quan acabes la partida, no et deixen amb ganes de celebrar, sinó de pensar: què hauria passat si hagués pres aquella decisió un torn abans? I quan un joc et convida a tornar a taula no per eufòria, sinó per reflexió, vol dir que ha fet alguna cosa molt bé.
Fitxa tècnica
Edat: +12 anys
Duració: 50 - 70 min.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa la teva resposta