Propolis

 Quan poses Propolis a la taula, el primer que crida l’atenció són els colors suaus, els traços delicats de les il·lustracions i, sobretot, els divertidíssims beeples, aquestes abelles de fusta que semblen sortir d’un conte infantil. Però aquest embolcall amable amaga un joc que sap sorprendre. Propolis és, en essència, un títol de col·locació de treballadors i gestió de recursos que combina mecàniques senzilles amb una selecció de decisions tàctiques que es van acumulant fins a crear un flux molt interessant. 

El joc, publicat per Flatout Games i dissenyat per Molly Johnson, Robert Melvin i Shawn Stankewich, se situa en un univers lleugerament fantàstic on colònies d’abelles competeixen per construir el rusc més prestigiós. La temàtica, lluny de ser anecdòtica, encaixa molt bé amb les mecàniques, especialment pel que fa a la recol·lecció de recursos, la sensació de treball comunitari i la naturalesa cíclica de les accions.

Tot i la simplicitat aparent —una capsa petita, regles fàcils d’explicar i partides curtes— Propolis té un nucli de joc que funciona molt millor del que podria semblar. Cada decisió té conseqüències visibles i sovint immediates, la competència pel control de les files és subtil però decisiva, i l’evolució del motor de recursos permanents dona aquesta sensació de progrés que molts jugadors busquen en jocs de durada mitjana.

De què va?

A Propolis representes una colònia d’abelles medievals que vol impressionar la reina construint el rusc més ric, productiu i elegant. Per fer-ho, hauràs de:

• Recol·lectar pol·len i nèctar de les cartes de paisatge.
• Convertir-los en estructures: petites construccions del teu rusc que ofereixen punts, recursos permanents i bonificacions.
• Competir per la majoria en les files de cartes per guanyar recursos extra i renovar el paisatge.
• Avançar cap al gran objectiu: els Palaus de la Reina, objectius potents però exigents, que només pots pagar amb recursos permanents.

La sensació és la d’un euro lleuger molt polit: estreny, però no ofega; ofereix opcions, però no satura.

Com es juga?

El torn és d’una simplicitat admirable. Tens cinc accions possibles, i només en fas una:

1. Desplegar abelles: Tries una carta buida de paisatge i hi col·loques els teus beeples dempeus. Cada espai dóna recursos immediats o fins i tot més abelles. És l’acció més comú i, alhora, la que genera més tensió: si ocupes l’última carta buida d’una fila, també t’emportes un comodí.
2. Fortificar abelles: Tombes un parell de beeples ja col·locats per obtenir de nou els recursos dels seus espais… i fan força doble en el control d’àrea. Perfecte per pressionar!
3. Recuperar abelles: Reculls tots els teus beeples del paisatge. Sí, obres oportunitats als altres, però és l’única manera de reposar el teu exèrcit alat.
4. Construir una Estructura: Amb els recursos aconseguits, compres una carta per al teu rusc. Algunes et donen punts finals, d’altres beeples addicionals i moltes incorporen recursos permanents que redueixen el cost de futures construccions. Aquí és on comença el motor.
5. Construir un Palau de la Reina: El pas final cap al prestigi absolut. Són cars, molt cars, però potentíssims. I només es poden pagar amb recursos permanents, així que cal planificar bé.

La màgia del control d’àrea

Quan una fila de paisatge es completa (totes les cartes tenen abelles), es resol una majoria.

Els beeples drets valen 1, els fortificats valen 2.

• Si tens la majoria i no és el teu torn, guanyes un comodí extra i recuperes els teus beeples.
• Després es retira la carta buida més a la dreta i entra una de nova.

Això genera un flux constant al tauler, evitant que el joc s’encalli i obligant a prendre decisions tàctiques molt interessants. És elegant i extremadament funcional.

Final de partida i puntuació

Quan un jugador construeix la desena estructura, s’activa el final.

Es compten punts per:

• cartes construïdes
• segells de gremis
• palaus
• abelles sobrants
• recursos restants

Tot plegat en una resolució ràpida i molt satisfactòria.

Sensacions en partida

Un dels punts més forts de Propolis és el seu ritme. Els torns són ràpids i, com que només tens una acció, no hi ha temps morts excessius. Fins i tot amb quatre jugadors, la partida avança de manera fluïda. Això el converteix en un joc molt fàcil de treure a taula.

La sensació general és la d’un joc amable en aparença però amb prou dents com per mantenir-se interessant durant moltes partides. L’oportunisme hi és constant: aprofites el paisatge tal com surt, mires el que necessiten els rivals i adaptes la teva estratègia amb rapidesa. No és un joc per fer planificacions profundes a llarg termini, sinó per prendre decisions tàctiques encadenades.

En aquest sentit, la interacció —encara que no destructiva— és molt present. Pots bloquejar espais, pots precipitar una majoria que un altre jugador no vol encara, pots ocupar espais de fortificació que a un rival li haurien anat molt bé. Aquestes petites decisions acumulades fan que cada partida tingui una història pròpia.

El millor i el pitjor

✔️ El millor

• Producció excel·lent i molt atractiva: art encantador, colors vius, taulers sòlids i beeples que aporten molta personalitat al joc. Tot plegat crea una taula preciosa i molt clara de llegir.
• Flux de partida àgil i satisfactori: torns ràpids, accions directes i una sensació de progrés constant. És d’aquells jocs que “flueixen sols” i que mai se senten feixucs.
• Mecàniques molt ben integrades: la col·locació d’obreres, la construcció de motor i el control d’àrea encaixen de manera natural i coherent, creant un joc sorprenentment complet per la seva durada.
• Rejugabilitat notable: la variació en les cartes de paisatge i estructures, juntament amb el ritme canviant del tauler, garanteix partides diferents cada vegada.
• Accessible però amb profunditat: molt fàcil d’ensenyar, ideal per a jugadors ocasionals, però amb prou decisions i petits trucs perquè els habituals hi trobin interès i recorregut.
  
  
  

❌ El pitjor

• El mercat d’estructures pot ser capritxós: si busques sinergies concretes i les cartes no surten, pots tenir la sensació de quedar encallat.
• A dos jugadors perd una mica de tensió territorial: funciona bé, però el control d’àrea és més viu i interessant amb tres o quatre jugadors.
• Els beeples són preciosos però delicats: després de força partides, les antenes poden patir una mica.
• Dependència del ritme del tauler: hi ha moments en què precipitar o evitar majories és massa determinant, cosa que pot condicionar estratègies més lliures

Valoració final

Quan desplegues Propolis a taula, el primer que sorprèn és la seva capacitat d’atraure’t amb un estil visual deliciós sense caure en l’excés. És un joc que entra pels ulls —i no només pels beeples adorables o pels colors vius del paisatge—, sinó per la manera com tot està ordenat amb una cura gairebé artesanal. Però, com acostuma a passar amb els bons jocs, l’encant inicial és només el portal a un disseny molt més refinat del que la seva aparença lleugera podria fer pensar.

El gran mèrit de Propolis és com aconsegueix condensar un conjunt de mecàniques clarament eurogames —col·locació de treballadors, construcció de motor, gestió de recursos, control d’àrea i fins i tot una mena d’economia cíclica al tauler central— en un format extremadament compacte i accessible. Res se sent superficial, i res se sent sobredimensionat. És un joc de precisió quirúrgica, on cada acció té un pes real i on la sensació de “miniatura perfecta” és constant. 

La partida avança amb un ritme que es manté tens i agradable alhora. Hi ha prou decisions per fer-te pensar cada torn, però cap d’elles et demana un esforç mental que freni la fluïdesa general. És aquest equilibri —poc habitual en jocs curts— el que aconsegueix que Propolis brilli especialment: tens la sensació que estàs optimitzant, construint, millorant i, alhora, que la partida avança amb una suavitat sorprenent. El joc no et castiga per errors puntuals, però sí que recompensa les bones lectures, i aquesta és probablement una de les millors sensacions que pot donar un eurogame lleuger.

També destaca la manera com el tauler central queda viu durant tota la partida. El flux de cartes de paisatge, les majories de fila, la rotació constant… tot plegat crea un ecosistema que es mou i canvia amb les decisions dels jugadors. Això impedeix que apareguin estratègies repetitives i obliga a adaptar-se constantment. I, malgrat aquesta variabilitat, el joc no es converteix mai en caòtic. La informació és clara, les opcions són comprensibles i la incertesa mai és frustrant. És la classe de joc en què sents que el tauler respira, que reacciona, que t’obliga a estar atent i a jugar-hi, no només al teu racó personal.

A nivell d’interacció, Propolis troba un punt intermig molt atractiu. No és agressiu —cap jugador no pot destruir-te el motor ni desmuntar-te l’estratègia—, però cada decisió té efecte sobre els altres: precipitar una majoria, ocupar un espai clau, deixar al rival sense una carta que necessitava o forçar-lo a recuperar abans del que voldria. Aquesta interacció suau però constant és un dels millors trets del joc: crea tensió sense generar frustració i manté la sensació que la partida és compartida i disputada.

La rejugabilitat també és remarcable. La combinació de cartes de paisatge, la variació del mercat d’estructures, les rutes cap als palaus i el ritme canviant de les majories fan que cada partida presenti un tauler econòmic diferent. I, tot i que no és un joc que admeti estratègies profundes a llarg termini, sí que et descobreix camins nous després de diverses partides: quan fortificar, quins edificis priorititzar, com aprofitar recursos permanents, quan ignorar completament certes opcions… És un joc que creix, sense necessitat de complicar-se.

Òbviament, no és un eurogame pesat ni pretén ser-ho. Els jugadors que busquin profunditat capa per capa o una corba estratègica comparable a títols més exigents trobaran que Propolis funciona en un altre registre. Però aquest no és un defecte: és una declaració d’intencions. Propolis vol ser un joc compacte, àgil i elegant, i dins d’aquest marc ofereix molt més del que podries esperar. I això és el que el converteix en un títol tan atractiu i tan fàcil de treure a taula.

En definitiva, Propolis és un exercici de disseny molt fi: un joc bonic, coherent, pensat amb cura i amb un equilibri extraordinari entre accessibilitat i decisions rellevants. És d’aquells títols que sempre venen de gust, que funcionen tant amb jugadors nous com amb veterans, i que troben espai en qualsevol col·lecció gràcies a la seva durada curta, la seva interacció intel·ligent i la seva producció deliciosa. Un rusc petit, sí —però ple d’enginy, personalitat i bones sensacions.

Fitxa tècnica

Nom: Propolis

Autors: Molly Johnson, Robert Melvin, Shawn Stankewich

Il.lustrador: Dylan Mangini

Editorial: Flatout Games / Alderac Entertainment Group

Jugadors: 1 - 4 
Edat: +10 anys
Duració: 15 - 30 min.