Moonshine

 

Moonshine, publicat per l'editoria francesa Blam! i dissenyat per Thomas Dupont, autor de Codex Naturalis, Knarr (ressenya aquí) o Cartaventura, ens situa en plena època de la Llei Seca, dirigint un bar clandestí on l’alcohol corre d’amagat, la música no pot parar i els clients són cada cop més exigents. El plantejament és senzill, gairebé clàssic: tirar daus, obtenir recursos i convertir-los en punts. Però sota aquesta aparença amable s’hi amaga un joc amb ritme propi, una construcció de motor delicada i una estructura molt més interessant del que podria semblar a primer cop d’ull.

La temàtica, tot i no ser especialment profunda, està ben integrada amb les mecàniques. No es limita a un simple embolcall: els clients, les llunes, les bonificacions temporals i el creixement progressiu del bar transmeten bé aquesta sensació de negoci il·legal que comença amb quatre taules mal comptades i acaba sent una màquina perfectament greixada… si tot surt bé.

De què va?

A Moonshine cada jugador gestiona el seu bar clandestí amb un objectiu molt clar: ser el primer a arribar als 12 punts de victòria validant clients. Cada client requereix una combinació concreta de recursos —alcohol, menjar i música— que s’obtenen principalment a través dels daus. Però aquests recursos no s’acumulen: cal aconseguir-los tots en un mateix torn.

A canvi, cada client satisfet passa a formar part del teu bar i et proporciona habilitats permanents: recursos fixes, repeticions de tirada, accés a nous daus, reduccions de cost o simplement punts. És aquí on el joc comença a mostrar la seva veritable naturalesa: una construcció de motor lleugera però constant, amb una progressió molt clara i satisfactòria.

El joc és una cursa. No hi ha temps per encantar-se ni per construir motors massa ambiciosos: cada decisió ha de tenir un retorn relativament immediat.

Com es juga?

El torn té una estructura molt clara i fàcil d’explicar:

1. Tirada de daus: El jugador actiu tira els tres daus blancs (i, si ha desbloquejat bonificacions, també els de color). Pot repetir tirades segons les seves habilitats.
2. Resultats compartits: Tots els jugadors es beneficien del resultat final dels daus, sempre que tinguin accés a aquells símbols. Aquest detall és clau: Moonshine es juga molt durant el torn dels altres.
3. Acció simultània: Cada jugador tria una acció:
• Agafar una fitxa de Lluna i col·locar-la en una carta per activar una bonificació.
• Robar cartes de client per renovar la mà.
• Validar un client, si disposa dels recursos i, en alguns casos, de prou Llunes.
4. Rotació del jugador actiu: I el torn continua.

   

Tot és molt directe, molt àgil. No hi ha fases innecessàries ni microgestió excessiva.

Les fitxes de Lluna són l’element més interessant del joc. Serveixen per activar bonificacions temporals, però també són un recurs que sovint cal descartar per poder satisfer certs clients. Això provoca una dinàmica molt particular: el teu motor no creix de manera lineal, sinó que puja i baixa constantment.

Gastar Llunes pot significar perdre habilitats que havies construït amb cura, però alhora et permet avançar cap a clients més potents. Aquesta tensió —què sacrifico ara per guanyar després— és una de les decisions més atractives del joc.

A més, desbloquejar els daus de colors afegeix una asimetria progressiva molt agradable, ja que només alguns jugadors poden aprofitar determinats resultats.

Sensacions en partida

Moonshine té un ritme molt particular. Hi ha torns explosivament bons i d’altres gairebé estèrils. A vegades el motor encaixa i tot flueix; d’altres, una mala tirada et deixa a mitges. Aquesta irregularitat pot sorprendre, però també és part del seu encant.

Un dels grans encerts és que no hi ha temps mort. Encara que la interacció sigui indirecta i una mica solitària, tots els jugadors estan pendents de cada tirada. La sensació de “jugo sempre” és molt present, i això fa que la partida passi volant.

No és un joc de planificació a llarg termini, sinó de lectura constant del moment: què puc fer amb aquest resultat? Quin client m’interessa ara? Val la pena gastar Llunes o esperar?

Visualment, Moonshine funciona molt bé. Les il·lustracions de Maxime Morin, amb animals antropomorfs vestits amb elegància jazzística dels anys 20, tenen molta personalitat. Potser la portada no és especialment cridanera, però les cartes són realment boniques, i com que ocupen gairebé tota la taula, l’impacte visual és notable.

És un joc que entra pels ulls i que convida a jugar només de veure’l desplegat.

El millor i el pitjor

✔️ El millor

• Ritme de partida constant i participatiu: Un dels grans encerts de Moonshine és que gairebé no existeix el concepte de “torn mort”. Tot i que el jugador actiu és qui tira els daus, tots els participants estan implicats en cada resolució. Aquesta estructura fa que la partida avanci amb una fluïdesa notable, fins i tot amb el nombre màxim de jugadors, i genera una sensació de participació contínua molt poc habitual en jocs d’aquest pes.
• Construcció de motor flexible i dinàmica: El motor no creix de manera lineal ni còmoda. Les Llunes, que activen i desactiven bonificacions, provoquen un equilibri constant entre millorar el teu bar i pagar el preu d’avançar. Aquesta fragilitat del motor —que pots haver de sacrificar en qualsevol moment— aporta tensió i evita que el joc es converteixi en una simple acumulació de beneficis.
• Decisions tàctiques clares però rellevants: Sense ser un joc complex, Moonshine planteja decisions interessants a cada torn: quin client prioritzar, quan gastar Llunes, si apostar per habilitats permanents o per punts immediats, o si convé desbloquejar nous daus. Tot és fàcil d’entendre, però no trivial, i això el fa especialment atractiu per a jugadors que busquen un euro lleuger amb substància.
• Producció molt ben cuidada: Les cartes, que són l’element central del joc, destaquen tant per il·lustració com per llegibilitat. L’estil d’animals antropomorfs dels anys 20 funciona molt bé i aporta personalitat a la taula. No és només “bonic”: ajuda a identificar clients, habilitats i estats del motor amb rapidesa.
• Accessible i fàcil de treure a taula: És un joc que funciona amb gairebé qualsevol perfil de jugador. S’explica ràpid, no intimida i ofereix partides curtes però intenses. Ideal com a joc d’inici de sessió, tancament o com a opció principal quan es vol alguna cosa àgil però amb decisions reals.
  

❌ El pitjor

• Dependència notable de l’atzar dels daus: Tot i que hi ha mecanismes per mitigar la mala sort —repeticions, bonificacions, Llunes—, Moonshine continua sent un joc on una tirada desafortunada pot limitar seriosament les opcions d’un torn. No és frustrant de manera constant, però sí un factor a tenir en compte, especialment per a jugadors més aversos a l’atzar. 
• Sensació lleugerament solitària: Malgrat la participació constant en els torns dels altres, la interacció és principalment indirecta. No hi ha bloqueig directe ni confrontació clara, i això pot donar la sensació que cadascú construeix el seu motor en paral·lel. La tensió existeix, però és subtil, més basada en la cursa que en el conflicte.
• Temàtica que s’esvaeix amb la repetició: Tot i que el tema està ben present a nivell visual, amb el pas de les partides la narrativa queda diluïda darrere la mecànica. Al final, el jugador pensa més en símbols, costos i bonificacions que no pas en servir alcohol de contraban. No és un problema greu, però sí un límit temàtic clar.
• Alguns conceptes inicialment confusos: L’activació dels daus, el moment exacte d’obtenir Llunes i com interactuen amb les bonificacions pot generar dubtes en les primeres partides. Un cop interioritzat, el joc flueix molt bé, però l’aprenentatge inicial pot requerir una mica més d’atenció del que sembla a primera vista.

Valoració final

Moonshine és un joc que destaca per la seva naturalitat a taula. No crida l’atenció per mecàniques innovadores ni per una profunditat estratègica extrema, sinó per una combinació molt ben afinada de ritme, decisions i sensacions. És un joc que sap exactament què vol ser i no intenta anar més enllà del seu registre, cosa que li juga molt a favor.

El seu disseny gira al voltant d’un motor que no és estable, que es construeix i es desmunta parcialment al llarg de la partida. Aquesta inestabilitat és clau per entendre l’experiència: Moonshine no et demana una planificació perfecta, sinó capacitat d’adaptació. Cada tirada pot obrir una finestra d’oportunitat o obligar-te a replantejar prioritats, i això manté la tensió fins al final.

El ritme és, probablement, el seu tret més distintiu. Les partides no són lineals ni previsibles: poden accelerar-se sobtadament o tenir rondes de respir, però mai s’aturen. Aquesta alternança dona al joc una personalitat pròpia i el fa especialment addictiu. Sempre tens la sensació que el següent torn pot ser “el bo”.

A nivell d’interacció, el joc aposta per una presència constant però no invasiva. No hi ha cops baixos ni destrucció directa, però la cursa pels punts, l’aprofitament dels resultats dels daus i el tempo de validació de clients creen una pressió compartida que manté tots els jugadors connectats a la partida. És una interacció suau, però efectiva.

No és un joc per a qui busqui control absolut, profunditat estratègica capa sobre capa o una temàtica molt immersiva. Però dins del seu espai —jocs mitjans-lleugers, ràpids, elegants i fàcils de treure a taula— Moonshine funciona de manera excel·lent. Té prou decisions per resultar interessant, prou atzar per ser imprevisible i prou ritme per no cansar mai.

En definitiva, Moonshine és un joc que entra fàcil, flueix millor i convida a repetir. Un títol honest, ben dissenyat i molt agradable, que demostra que no cal complicar-se gaire per oferir una experiència lúdica rodona. Ideal per a qualsevol col·lecció que valori la fluïdesa, la bellesa i les bones sensacions per sobre de la densitat excessiva. 

Fitxa tècnica

Nom: Moonshine

Autor: Thomas Dupont

Il.lustrador: Maxime Morin

Editorial: Blam!

Jugadors: 2 - 5
Edat: +10 anys
Duració: 30 min.