Faraway , publicat inicialment per Catch Up Games, aquí ens ho porta Maldito Games, i dissenyat per Johannes Goupy i Corentin Lebrat, és un d’aquells jocs que entren a la categoria de filler gairebé per accident. No perquè ho sigui en durada o en components —que ho és—, sinó perquè el seu funcionament mental s’allunya força del que habitualment s’associa a aquest tipus de jocs. Amb poques cartes, una estructura extremadament senzilla i partides que rarament superen la mitja hora, Faraway proposa una experiència que obliga a replantejar completament la manera d’afrontar la presa de decisions. Ens situa al continent d’Alula, un territori mutable on els camins no són estables i on cartografiar no té gaire sentit. El joc, però, no utilitza aquesta idea com un simple decorat. D’una manera molt subtil, la temàtica encaixa amb la seva mecànica central: el viatge no es comprèn mentre l’estàs fent, sinó quan mires enrere. I és precisament això el que defineix Faraway com a disseny. A...

  Moonshine , publicat per l'editoria francesa Blam! i dissenyat per Thomas Dupont, autor de Codex Naturalis , Knarr ( ressenya aquí )  o Cartaventura , ens situa en plena època de la Llei Seca, dirigint un bar clandestí on l’alcohol corre d’amagat, la música no pot parar i els clients són cada cop més exigents. El plantejament és senzill, gairebé clàssic: tirar daus, obtenir recursos i convertir-los en punts. Però sota aquesta aparença amable s’hi amaga un joc amb ritme propi, una construcció de motor delicada i una estructura molt més interessant del que podria semblar a primer cop d’ull. La temàtica, tot i no ser especialment profunda, està ben integrada amb les mecàniques. No es limita a un simple embolcall: els clients, les llunes, les bonificacions temporals i el creixement progressiu del bar transmeten bé aquesta sensació de negoci il·legal que comença amb quatre taules mal comptades i acaba sent una màquina perfectament greixada… si tot surt bé. De què va? A Moo...

 Quan poses Propolis a la taula, el primer que crida l’atenció són els colors suaus, els traços delicats de les il·lustracions i, sobretot, els divertidíssims beeples , aquestes abelles de fusta que semblen sortir d’un conte infantil. Però aquest embolcall amable amaga un joc que sap sorprendre. Propolis és, en essència, un títol de col·locació de treballadors i gestió de recursos que combina mecàniques senzille s amb una selecció de decisions tàctiques que es van acumulant fins a crear un flux molt interessant.  El joc, publicat per Flatout Games i dissenyat per Molly Johnson, Robert Melvin i Shawn Stankewich, se situa en un univers lleugerament fantàstic on colònies d’abelles competeixen per construir el rusc més prestigiós. La temàtica, lluny de ser anecdòtica, encaixa molt bé amb les mecàniques, especialment pel que fa a la recol·lecció de recursos, la sensació de treball comunitari i la naturalesa cíclica de les accions. Tot i la simplicitat aparent —una capsa petita, reg...