Boonlake: Exploració estratègica en un riu d’opcions Quan parlem de jocs de taula d’estratègia, Boonlake es presenta com una proposta que no deixa indiferent a ningú. Dissenyat per Alexander Pfister, una de les ments més respectades en el panorama dels eurogames, creador de  Great Western Trail o Maracaibo ( ressenya aquí ) , Boonlake ens ofereix una immersió en un territori verge i misteriós que cal explorar, transformar i habitar. El joc ens convida a dirigir un grup de pioners que busquen una nova vida en un lloc remot, tot emprant mecàniques sofisticades de selecció d'accions, gestió de recursos i construcció de motor econòmic. El títol del joc pot confondre: no hi ha cap llac destacat en el mapa. El "llac" només és una pista temàtica que ens duu a un riu central que serveix com a rellotge i mètode de puntuació. Aquesta subtil confusió és una declaració d’intencions: Boonlake juga amb les expectatives, tant a nivell temàtic com mecànic, per oferir una experièn...

  Carnegie – Estratègia, tensió i filantropia en 20 rondes de precisió Introducció Hi ha jocs que entren per la temàtica, d’altres pel disseny, i uns quants per l’autor. Carnegie no em va entrar per cap d’aquestes vies. Les primeres imatges em van semblar grises, el tema poc inspirador, i els components plens de taulers i pestanyes. I, tanmateix, avui estic escrivint aquesta ressenya per dir que Carnegie ha estat una de les sorpreses més agradables a les quals he juga't Inspirat en la vida d’Andrew Carnegie, el multimilionari escocès que va transformar la indústria siderúrgica dels EUA i va dedicar la seva fortuna a la filantropia, aquest joc  proposa un viatge estratègic ple de planificació, interacció indirecta i un motor econòmic exigent com pocs. Ara, després de múltiples partides, puc dir que Carnegie és un eurogame que destaca per la seva capacitat de crear tensió amb mecàniques simples però profundes. I sí, també pel plaer de veure com tot encaixa... o com s’...

  Shackleton Base – Explorant la Lluna un torn rere l’altre Hi ha jocs que t'entren pels ulls. D’altres que t’entren pel cervell. Shackleton Base t’entra per la pell. Des del primer moment en què veus els taulers, les caixes de corporació, els astronautes acolorits i el cràter esperant-te, saps que aquí no hi haurà regals. Que caldrà pensar, lluitar i, sobretot, adaptar-se. Em vaig asseure amb tres persones més, cap de les quals havia jugat. El que al principi semblava un caos de mecàniques va anar agafant forma. I de sobte... ens vam adonar que havíem entrat en un d’aquells jocs que et canvien la manera de pensar entre torn i torn. Aquesta ressenya no vol ser només un resum de normes. Vull parlar-te de com Shackleton Base et fa decidir sota pressió, de com cada corporació et diu “avui et tocarà jugar d’una altra manera” i de com aquest euro, que podria haver estat un més, s’ha convertit en una sorpresa que em costa no treure a taula. De què va? Shackleton Base  és un eu...