Hallertau

 

Hallertau – Rosenberg en estat pur

Quan veig el nom Uwe Rosenberg a la capsa d’un joc, ja sé que m’esperen camps per conrear, ovelles per cuidar i un bon maldecap per optimitzar-ho tot. I amb Hallertau, la cosa no és gaire diferent… o això em pensava al principi. Ovelles, llúpol, edificis, una pila de cartes… tot apunta al típic euro agrícola marca Rosenberg. Però després de jugar-lo (i rejugar-lo), puc dir que Hallertau té alguna cosa especial. És profund però fluït, exigent però amable, i té un motor de cartes que enganxa com pocs. En aquesta entrada us explico com ha anat l’experiència —amb errors de novell inclosos— i per què crec que aquest títol s’ha guanyat un lloc ben merescut a la meva prestatgeria… i sovint, a la taula.

De què va?

Ens situem cap al 1850 a la regió de Hallertau. Aquesta zona és coneguda per ser la major productora de llúpol del món, element clau en l’elaboració de la cervesa. Com a caps de llogaret, hem de fer prosperar el nostre poble millorant infraestructures, conreant la terra, gestionant el ramat i, sobretot, fent avançar el Centre Comunitari. Aquest element és clau perquè ens dona més treballadors i punts a mesura que avança, però no ho fa sol: l’has de fer caminar empenyent-lo amb els edificis d’artesania. I per moure aquests... necessites recursos, eines i bona planificació.

Mecànica: col·locació... i molt més

La base és la col·locació de treballadors, però amb un gir molt interessant: qualsevol pot fer qualsevol acció, però com més tard hi arribes, més car et surt (fins a tres treballadors per acció). Això afegeix molta tensió silenciosa i t’obliga a prioritzar molt bé.

Però el que fa realment especial el joc és la combinació de sistemes: has de gestionar la rotació dels camps (que es desgasten si els forces i milloren si els deixes descansar), cuidar les ovelles (que poden morir si no les mous a temps), i triar bé quan gastar recursos per avançar edificis, treure roques, o fins i tot pagar amb joies.

A mesura que passen les rondes, el cost per avançar cada edifici puja (1 recurs a la ronda 1, 2 a la 2, i així fins a 6), així que cada ronda és més exigent, i has de crear un bon motor si vols mantenir el ritme.

L’anècdota de la meva primera ovella morta

La primera partida que vaig jugar va començar molt bé. Em vaig entusiasmar veient créixer els meus camps, plantant lli i ordi com si no hi hagués demà… fins que em vaig adonar que havia oblidat completament les ovelles. Quan vaig treure la carta de granja i vaig veure que la meva única ovella havia "mort de vellesa", vaig comprendre el cost de la meva negligència ramadera. Ni llet, ni llana, ni carn… només silenci. Aprendre a cuidar les ovelles és part essencial de sobreviure a Hallertau.

Les cartes: el plat fort

Per mi, el sistema de cartes és la millor part del joc. Tens quatre tipus:

• Porta: fàcils, recompenses ràpides.
• Granja: et van arribant al llarg de la partida i et donen petits reptes amb bones recompenses.
• Bonificació: si les jugues aviat, et generen ingressos cada ronda.
• Punts: objectius finals, que et poden donar molts PV si les prepares bé.

La clau és que pots jugar-les en qualsevol moment, i moltes combinen entre elles. Més d’una vegada he fet cadenes de 3-4 cartes seguides, on una em dona recursos per jugar la següent, i així. És una sensació brutal, que et recompensa per estar atent. I com que hi ha moltes cartes i diferents baralles, cada partida canvia molt.

El millor i el pitjor

✔️ El millor:

• Gran sensació de progrés. Comences amb pocs recursos, però si fas bé les coses, a la ronda 6 tens un motor brutal.
• Motor de cartes viu i dinàmic. Gairebé cada acció pot veure's complementada amb una carta, i això manté el joc fresc i rejugable.
• Tema ben integrat. Rotació de camps, ovelles que envelleixen, edificis que fan créixer el poble… tot té sentit.
• Escala molt bé. Tant a 2 jugadors com a 4 jugadors funciona molt bé, i la mecànica de neteja del tauler manté la tensió.

 ❌ El pitjor:

• Poca interacció directa. No bloqueges accions, només les encareixes.
• Paràlisi per anàlisi. Si jugues amb algú indecís, pot fer-se llarg. I a la ronda 6, els torns poden ser maratonians.
• La gestió de recursos pot aclaparar. 10 tipus de béns, 5 edificis per moure, cartes a la mà… millor respirar fons abans de la ronda final.
• Centrat massa en el Centre Comunitari: A vegades sembla que guanyar passa sí o sí per avançar-lo fins al final.

Valoració final: 

Després de diverses partides, puc dir amb confiança que Hallertau és un dels jocs que més m’ha convençut dins el catàleg de Rosenberg dels últims anys. No és revolucionari ni vol ser-ho, però el que fa, ho fa molt bé. És un d’aquells jocs que et convida a tornar-hi, no només perquè vols guanyar més punts, sinó perquè et quedes amb la sensació que podries haver fet les coses millor: jugar aquella carta abans, invertir més en ovelles, aprofitar millor la rotació dels camps… Aquest sentiment de millora constant és una de les millors virtuts que pot tenir un eurogame.

En comparació amb altres jocs de Rosenberg, crec que Hallertau agafa la càrrega estratègica d’Agricola però l’allibera de la seva duresa punitiva. No tens aquella pressió asfixiant d’alimentar la família o de sobreviure a cada ronda. Aquí tot suma. Tot el que fas et dona alguna cosa: recursos, punts, millores, cartes... i això fa que la partida sigui molt més positiva, gairebé terapèutica, dins la complexitat que ofereix. Amb Le Havre comparteix la sensació de “fer créixer” el teu motor de producció, i amb Ora et Labora, l'estructura de tauler propi en constant millora. Però Hallertau ho fa amb més agilitat.

També he de dir que el sistema de cartes és dels més reeixits que he vist en un joc d’aquest estil. El fet de poder jugar-les gairebé en qualsevol moment, i que generin cadenes i sinergies molt potents, fa que cada partida tingui una narrativa pròpia. Hi ha partides en què el joc et porta cap a una estratègia centrada en el Centre Comunitari, d’altres en què les cartes prenen el protagonisme, i d’altres en què et ve de gust cuidar les ovelles.

Pel que fa a l’escalabilitat, funciona sorprenentment bé a qualsevol nombre de jugadors. A dos és ràpid i tens prou espai per pensar i planificar. A més jugadors, la tensió a l’hora d’agafar accions augmenta i el joc es torna més tàctic.

Això sí, no tot és perfecte. El joc pot ser exigent mentalment, sobretot a les últimes rondes, quan tens moltes cartes a la mà, molts recursos, i et falten només un o dos passos per completar el Centre Comunitari. El que començava com un repte simple acaba sent una espiral de decisions que et fan debatre amb tu mateix a cada pas. És exigent, però no frustrant. És d’aquells jocs on, si et bloqueges, el problema no és el joc: ets tu. I això, paradoxalment, m’encanta.

Per acabar, si hagués de definir Hallertau amb una sola frase, seria aquesta: “un joc de collita lenta però gratificant”. No hi ha focs d’artifici. No hi ha girs espectaculars ni cartes trencadores. Però cada partida et deixa la sensació que has estat construint alguna cosa sòlida. I això, en un món on molts jocs busquen sorprendre a cada ronda, és d’agrair.

Per a qui busqui un eurogame amb caràcter, profunditat i una corba d’aprenentatge suau però plena de matisos, Hallertau és molt recomanable. I si ets dels que gaudeix amb la gestió de recursos, la planificació detallada i els jocs que et premien per pensar tres torns endavant, segurament ja trigues a tenir-lo a taula.

Jo el seguiré jugant. Perquè cada partida és diferent. Perquè cada combinació de cartes m’obre una via nova. I perquè, què vols que et digui, cuidar ovelles i fer créixer un poble bavarès... sona més relaxant del que realment és. I això el fa especial.

Fitxa tècnica

• Nom: Hallertau

• Autor: Uwe Rosenberg

• Il·lustrador: Lukas Siegmon

• Editorial: Maldito Games

• Jugadors: 1 - 4 

• Edat recomanada: +12 anys

• Durada: 50 - 140 minuts